‘Tempus fugit'

Pel meu ofici d'anti­quari acos­tumo a visi­tar cases ali­e­nes on no sóc rebut per l'amfi­trió sinó per la seva llarga ombra pro­jec­tada en les seves vídues o fills, per­so­nat­ges a la recerca dels preus que valen les obres d'art que ha dei­xat l'esti­mat difunt. Pot­ser per la impaciència de conèixer el meu vere­dicte em reben aus­te­ra­ment, sense com­pli­ments, fins i tot, sovint, a l'hivern, ni em dema­nen si em vull treure l'abric. Lla­vors em dis­poso a recórrer un espai que no és el meu però que m'adono que tam­poc és del tot el d'ells. Pas­sa­dis­sos llargs i estrets amb gra­vats deco­ra­tius i bron­zes fran­ce­sos on aquests senyors que ara em reben de petits juga­ven a pilota, sales àmplies de gust dubtós amb cor­ti­nes estam­pa­des, pas­sadíssi­mes de moda, i qua­dres desi­guals.

Per sort, en molts d'aquests pisos la república inde­pen­dent de gust nòrdic i la seva moda barata i tota­lit­za­dora encara no han arri­bat. En canvi, veig men­ja­dors de fus­tes nobles, pagats a ter­mi­nis, que aca­ba­ran morint als Encants…

Més que el dor­mi­tori, l'espai sagrat sem­pre és el des­patx i la bibli­o­teca plena de lli­bres que mai no van ser lle­gits i bibe­lots hor­ri­bles. Hi ha cases en què trobo l'escrip­tori tal com el va dei­xar el difunt. Quan ens morim dei­xem un record més o menys per­du­ra­ble i coses mate­ri­als que por­ten pro­ble­mes. La meva feina és donar solu­ci­ons men­tre recordo la cèlebre frase de Vir­gili: “Sed fugit interea fugit irre­pa­ra­bile tem­pus.” Lla­vors marxo amb les mans bru­tes de cases on ja no hi ha aigua, ni ànima.