Novel·la
Òscar Montferrer
Estudis sobre la violència
L'autor del díptic La síndrome E i Gataca va començar a fer camí en el món de la novel·la negra francesa amb Train d'enfer pour ange rouge, batejada com a El ángel rojo en la traducció al castellà. Aquella novel·la, publicada per primer cop el 2003, tenia força virtuts, entre les quals hi havia una narrativa tensa, uns continguts i unes explicacions creïbles, una temàtica volgudament dura i un personatge protagonista amb possibilitats, Franck Sharko.
Vuit anys i algunes altres novel·les publicades després, Thilliez presenta al món lector un díptic amb què, segons confessa, proposa una mena d'assaig sobre la violència estrictament narratiu i sense una voluntat moralitzant aparent. Aquesta doble invitació té noms propis: La síndrome E, la primera, i Gataca, la segona. Tot i que funcionen al marge l'una de l'altra, totes dues mantenen fils de continuïtat: obeeixen a la voluntat amb què Thilliez du endavant el seu projecte literari, els protagonistes principals són els mateixos –Sharko i Lucie Henebelle– i els esquemes generals en què s'emmotllen els fets descrits mantenen força paral·lelismes.
L'autor treballa amb dos eixos, en les novel·les. En la primera, l'anàlisi de la violència té en compte el factor de la contemporaneïtat. A l'hora de parlar-ne, du a les seves pàgines realitats quotidianes com ara el poder de les imatges –cinema, televisió...–, el dels videojocs, el de la perversió dels Estats. Amb Bèlgica, França, el Canadà i Egipte com a escenaris principals, Thilliez du els personatges a la recerca d'unes respostes que els afecten, a la vegada, com a persones i com a professionals.
Gataca es materialitza amb un altre plantejament: la violència ara s'avalua com a fet hereditari, com a part consubstancial de l'espècie humana, com a component físic de l'ADN. Així, Thilliez mescla les investigacions judicials amb les científiques i atorga importància a la possible desaparició del fet de ser esquerrà, als motius que van permetre la prevalença de l'Homo sapiens en detriment de la dels neandertals i a les implicacions inexplorades que hi ha en les relacions entre els bessons.
Tant l'una com l'altra, d'altra banda, fan progressar la potser un pèl exageradament torturada relació entre Henebelle i Sharko, que es defineix com un “policia esquizofrènic amb tendències paranoides”.
Des del punt de vista dels continguts, la feina de Thilliez és valuosa –qualsevol reflexió honesta sobre la violència ho és, avui en dia– i els resultats permeten comprovar que són el fruit d'una reflexió seriosa que té traducció en la manera en què organitza les idees.
Pel que fa al continent, però, La síndrome E i Gataca són desiguals. Ni l'una ni l'altra han mantingut viu el to aspre amb què va debutar Thilliez. L'evolució de l'autor –la personal i la literària– han comportat un cert assuaujament del seu estil, que ha esdevingut un pèl convencional, menys vital i més retòric.
En aquest context, la primera de les dues novel·les és la que transmet –comparativament– més credibilitat. Tot i que es puguin emprendre com a obres separades, fa tota la sensació que van ser concebudes com una unitat. Les matemàtiques, en aquest cas, ajuden a entendre que es fa difícil mantenir el nivell en prop de mil cent pàgines. Gataca se'n ressent, de l'esforç, i és la que pot assumir amb més comoditat la convicció que li hauria estat beneficiosa una poda acurada que hagués fet caure passatges innecessaris i d'altres de directament repetitius.
