La dama de la mascarada

Cindy Sher­man té una feina fas­ci­nant. Idea i crea iden­ti­tats diver­ses, busca les dis­fres­ses ade­qua­des, loca­litza els espais, crea els deco­rats, es maqui­lla i es pen­tina i final­ment queda coberta per la dis­fressa. I apa­reix una iden­ti­tat nova. Tot això pràcti­ca­ment sense assis­tents. Un cop carac­te­rit­zada i a l'esce­nari, el clic de la càmera fotogràfica eter­nitza la mas­ca­rada. Des de mit­jan anys setanta (i de fet des que d'ado­les­cent va des­co­brir que li encan­tava dis­fres­sar-se), Cindy Sher­man s'ha mul­ti­pli­cat en cen­te­nars de dones i homes, de con­di­ci­ons, edats, èpoques i estats d'ànim dife­rents. Fent de la seva vida i obra un etern car­nes­tol­tes, Sher­man ha cons­truït una obra de la qual és pro­ta­go­nista en soli­tari, posa en joc no només la iden­ti­tat feme­nina sinó la iden­ti­tat humana.

L'arti­fici i la mas­ca­rada han estat pre­sents al llarg de tota la història de l'art. Quan es tracta de repro­duir la rea­li­tat que ens envolta, per què no ter­gi­ver­sar-la i maqui­llar-la? Claude Cahun i l'àlter ego femení de Mar­cel Duc­hamp, Rose Sélavy, serien alguns dels pre­cur­sors direc­tes de Cindy Sher­man, una retros­pec­tiva de la qual es pot veure fins a l'11 de juny al MOMA de Nova York. En aquesta extensa i sig­ni­fi­ca­tiva mos­tra (el catàleg de la qual en cas­tellà ha estat edi­tat per La Fábrica), es demos­tra la capa­ci­tat de Sher­man de fer aflo­rar algu­nes de les con­tra­dic­ci­ons i injustícies més fla­grants que la soci­e­tat ha cons­truït al vol­tant de la iden­ti­tat feme­nina. És una artista de culte per una obra de la qual s'han arri­bat a pagar qua­tre mili­ons de dòlars!

En la seva cele­brada sèrie Foto­gra­mes sense títol, Sher­man recrea les dones a l'estil cine­ma­togràfic de Hitch­cock o Anto­ni­oni. Segons el crític Art­hur Danto, la noia Sher­man d'aques­tes imat­ges té alguna cosa de sexi i de sinis­tre. Aquest com­po­nent inqui­e­tant també tras­pua en la sèrie de recre­a­ci­ons de pin­tu­res anti­gues o en els seus clowns histèrics i gro­tes­cos. Sher­man mai aposta per la natu­ra­li­tat. El maqui­llatge vessa, les pròtesis són evi­dents, el fes­ti­val de per­ru­ques és deli­rant... Tam­poc s'allu­nya tant de senyo­res reals que han optat per la cirur­gia. Sher­man ens alerta de la per­versa cons­trucció arti­fi­ci­osa dels gèneres i les iden­ti­tats que ens dis­pa­ren des dels mit­jans.