Òptiques diferents

El progrés en la praxi inter­pre­ta­tiva deri­vada de l'extensió, més enllà dels con­junts espe­ci­a­lit­zats, de les apor­ta­ci­ons dels cri­te­ris his­to­ri­cis­tes –com tot, ja se n'ha tro­bat un nom: inter­pre­ta­ci­ons històrica­ment infor­ma­des– ha afec­tat molt més la manera d'abor­dar l'obra de Beet­ho­ven que la de Brahms, mal­grat esforços pun­tu­als, com els de John Eliot Gar­di­ner. Aquesta dico­to­mia va tor­nar a posar-se de mani­fest en la con­ti­nu­ació d'aquest petit cicle dedi­cat als dos com­po­si­tors que Pablo González ofe­reix amb l'OBC, del qual no sabem si cul­mi­narà el curs vinent, almenys amb les dues sim­fo­nies brahm­si­a­nes res­tants.

Amb peti­tes vari­a­ci­ons, els comen­ta­ris són sem­blants als rea­lit­zats en l'entrega ante­rior. En el cas de la Sim­fo­nia núm. 2 de Beet­ho­ven vam tenir una lec­tura ner­vi­osa, atlètica, ben fibrosa, més seca que amo­ro­sida (amb un so ema­ciat que va res­tar poe­sia al larg­hetto), i en què l'arti­cu­lació no sem­pre va tenir la clare­dat que el tempo adop­tat dema­nava, amb la con­següent inin­tel·ligi­bi­li­tat de mol­tes figu­ra­ci­ons ràpides. A la Segona de Brahms, l'acos­ta­ment de González va ser més con­ven­ci­o­nal, ama­tent al caràcter d'una par­ti­tura que enga­nyo­sa­ment pot sem­blar pas­to­ral quan està recor­re­guda per tèrbols cor­rents sub­ter­ra­nis. Una res­pi­ració una mica més àmplia de la batuta no hagués anat mala­ment, sense que això no resti mèrits a una lec­tura rigo­rosa que va tenir en el movi­ment lent el seu zenit emo­ci­o­nal. El ren­di­ment de l'orques­tra va estar un graó per sota de l'ofert als últims con­vi­dats. Dei­xant de banda la eter­nit­zada falta de con­cer­tino fix, va sor­pren­dre veure al pro­grama tants músics col·labo­ra­dors. No hi ha prou plan­ti­lla ni per a Brahms?