L'educació portuguesa (1)

En el prin­cipi dels temps va ser la revo­lució com a mite del nou ima­gi­nari que adve­nia. Després va ser el film d'Alainn Tan­ner A la ville blanche, com a símbol de la ciu­tat que obria la seva ànima als éssers erràtics. Lla­vors vam des­co­brir Pes­soa gràcies a les tra­duc­ci­ons de Joa­quim Sala-Sana­huja per a Lli­bres del Mall dels Poe­mes d'Alberto Caeiro i dels Poe­mes d'Alvaro Cam­pos i de les Odes de Ricardo Reis (Edi­ci­ons 62). La revista Orp­heu (1915) va ser el des­per­tar de la moder­ni­tat, i Pre­sença (1927), la con­sa­gració d'un pro­jecte cul­tu­ral que aquí seduïa pel que tenia de fun­da­ci­o­nal dels nous temps. El país que nai­xia dels cla­vells als fusells, de Grândola, vila morena i del gran con­cert de recon­ci­li­ació al Coli­seu, era un miratge ver­ti­ginós.

Vam devo­rar el Lli­bre del des­as­sos­sec (Qua­derns Crema), vam viat­jar a Lis­boa amb qua­tre rals, ens vam ena­mo­rar d'una idea vaga als car­re­rons d'Alfama, vam lle­gir Sop­hia de Mello Brey­ner i vam escriure poe­mes en cafès petits, on sona­ven fados a la ràdio. Aquell uni­vers fas­ci­nava perquè tot el que mos­trava era sen­si­ble i plu­ral com l'uni­vers, i con­vi­dava a fin­gir que, per fi, havíem arri­bat a la república dels poe­tes; el ter­ri­tori de la cre­ació sense límits. Així Pes­soa donava existència men­tal als seus heterònims, i en ells hi trobàvem allò que la nos­tra cul­tura mai no ens dona­ria.

Per insubmís a la vida, Pes­soa com­mou i inqui­eta sem­pre. Han pas­sat molts anys d'aquell ima­gi­nari cons­truït a par­tir de l'anhel que a poe­sia esta na rua. D'aque­lla memòria exci­tant, a penes en que­den runes embar­ga­des per una rea­li­tat tan cruel que mai no pai­rem. Hem obli­dat el roig dels cla­vells de les flo­ris­tes de Praça Figueira. Només l'aroma enyo­ra­dissa dels fados de Míssia, Mariza, Ana Moura, Camané o Car­minho ens evo­quen que l'únic real és l'ins­tant que tran­si­tem. Però en la sot­so­bra intel·lec­tual i sen­ti­men­tal, els heterònims de Pes­soa s'eri­gei­xen encara més enllà de tota il·lusió ja defi­ni­ti­va­ment diluïda pel pas del temps, en la reve­lació literària de la rea­li­tat que avui ens per­se­gueix. És la luci­desa d'un pen­sa­ment tan intens com la llum que banya la ciu­tat en lle­var-se, i que puja lenta pel riu i que, pels fines­trons, es fica dins les cases i les vides. És aquell ins­tant del dia tan deli­cat que, a penes un detall, pot­ser l'olor embri­a­ga­dora de la cafe­tera, ens fa deci­dir que sí, que volem ser lis­bo­e­tes.