L'educació portuguesa (i 2)

Almeida Gar­ret (1799-1854) era un galant popu­lar als cafès del Chi­ado, que tant ena­mo­rava les dones com seduïa els intel·lec­tu­als; era el pro­to­tip d'home romàntic. Va fun­dar dia­ris, moder­nit­zar el tea­tre, reco­pi­lar el roman­cer popu­lar, difon­dre les idees libe­rals i, en certa manera, i perquè va ser esti­mat però poc entès, va viure un indòmit exili intel·lec­tual inte­rior. Arran d'un viatge a San­tarém per visi­tar un amic (78 quilòmetres), va escriure una obra mes­tra de la lite­ra­tura por­tu­guesa i símbol del roman­ti­cisme euro­peu: Via­jes por mi tierra (Pre-Tex­tos). Viatge, crònica política, auto­bi­o­gra­fia i fins i tot novel·la, el lli­bre és un preàmbul a la des­co­berta trans­ver­sal del país que, un segle i quart després, va fer José Sara­mago a Viaje a Por­tu­gal (Alfa­guara). Només qui sap de la immen­si­tat del seu país pot sen­tir-ne l'enyor. Tant Gar­ret, irònic i des­con­fiat de la gent de camp, com Sara­mago, obse­dit per visi­tar totes les esglésies de Por­tu­gal, són molt més que obser­va­dors de la rea­li­tat, en tes­ti­mo­nien la seva trans­cendència enllà dels temps i de la història.

José Car­doso Pires va tras­lla­dar aquesta mirada evo­ca­tiva a la capi­tal. El seu Lis­boa, diari de bord (Proa) des­criu l'iti­ne­rari d'una edu­cació sen­ti­men­tal que, amb una història sotra­gada, va desem­bo­car en el retorn de la llum blanca als car­rers de la ciu­tat gràcies al Movi­ment de les For­ces Arma­des. Tots els camins de la vida sol­cats en els dis­crets viat­ges d'aquests autors por­ten a la idea que els límits, en els ter­ri­to­ris, en els gèneres nar­ra­tius, en les idees, només exis­tei­xen a la ment. Maria McCarthy va escriure a Carta a Por­tu­gal que a Lis­boa se sent una nostàlgia blanca; Alain Tan­ner li va dir la ciu­tat blanca; Car­doso Pires diu que Lis­boa navega. On acaba la terra i on comença el somni?

Sara­mago era de la província de San­tarém. Amb Memo­rial del con­vent, L'any de la mort de Ricardo Reis, La Caverna i Assaig sobre la ceguesa (Edi­ci­ons 62) va cons­truir la idea que la nostàlgia blanca trans­cen­deix a la nar­ra­tiva. Ara he cone­gut la novel·la que mai no va publi­car, La clara­boia (Edi­ci­ons 62), i he entès que l'edu­cació por­tu­guesa era incom­pleta sense aquest relat d'idees grans en vides peti­tes que podria haver escrit Almeida Gar­ret. Pot­ser és aquesta visió romàntica el que fa que la llum arribi a tenir con­seqüències en un altre medi i, així, con­formi una rea­li­tat molt més enllà del que els nos­tres pobres ulls abas­ten a veure.