Misòleg?

La forma pre­fi­xada del mot grec miseîn (odiar) encapçala algu­nes aver­si­ons de la con­dició humana, entre les quals la misan­tro­pia (aversió al tracte de les per­so­nes) i la misogínia (a les dones). D'altres aver­si­ons són menys popu­lars (i pot­ser menys prac­ti­ca­des) però com­ple­ten la llista de fòbies huma­nes: la misàndria (als homes, al sexe mas­culí), la misopèdia (als infants) i la misogàmia (al matri­moni). El català con­tem­po­rani recull, també, el nom savi d'una aversió molt habi­tual entre els tra­di­ci­o­na­lis­tes de mena i els tecnòfobs d'última gene­ració: el miso­ne­isme (aversió a les nove­tats, a les inno­va­ci­ons). Però més enllà dels miso­neis­tes cri­da­ners (que bra­men con­tra els avenços humans des d'un angoi­xat on-ani­rem-a-parar), cal fixar l'atenció en uns éssers molt més peri­llo­sos: els misòlegs. El DIEC defi­neix la miso­lo­gia com “l'aversió al rao­na­ment a la manera escolàstica, a la dis­cussió”. Un misòleg és, per tant, algú man­cat d'espe­rit crític i incapaç de posar en qüestió les seves cer­te­ses. El terme prové del Fedó platònic, el diàleg que pre­senta les últi­mes hores de Sòcra­tes abans del seu suïcidi induït. En el món anglo­saxó, la miso­lo­gia expressa, per extensió, l'antiin­tel·lec­tu­a­lisme tan propi dels fanàtics.