La mirada aguda

Al poble de Que­rol, a la comarca de l'Alt Camp, hi ha un paratge d'una bellesa serena i aus­tera. L'església de Sant Jaume de Mon­ta­gut el senyo­reja. És el lloc que Josep San­tes­ma­ses (Vila-rodona, 1951) ha con­ver­tit en substància poètica amb aquest lli­bre, els ver­sos del qual de vega­des fan venir al cap els de Pavese, l'eixu­tesa del país nadiu de l'autor de Tre­ba­llar cansa. Altres vega­des, fins i tot, els seus ver­sos fan pen­sar en una ambició leo­par­di­ana. Això passa quan el poeta encara la con­tingència de l'home amb la mera­ve­lla de la natu­ra­lesa, colos­sal i dura­dora, i quan, tot i la seva dèbil con­dició, l'home es fa gran, adqui­reix cate­go­ria de sublim, en refle­xi­o­nar sobre el món que l'envolta, en fer-lo objecte de la seva sen­si­bi­li­tat.

Aquests, doncs, són uns poe­mes molt afer­rats al país i al temps. I al temps en la doble accepció del terme: la cro­nològica i la mete­o­rològica. Es tracta d'una poe­sia malen­co­ni­osa, per tal com aborda la des­a­pa­rició d'un món (“als masos, els murs esde­ve­nen pedres”), i perquè s'alça d'una terra d'on “fins i tot la mort ha fugit”. Hi res­sona una mica el Villangómez d'El cop a la terra o de L'any en estam­pes. Obra ben tra­vada, amb una inne­ga­ble uni­tat de to, en què, ara i adés, s'advoca per reva­li­dar la con­fiança en la paraula: “Tenim la paraula i la clara llum per des­fer els mirat­ges.” La llen­gua, però, pateix, i alguns ver­sos de San­tes­ma­ses recu­llen també aquest plany. Hi ha un poema magnífic sobre les mun­ta­nyes i els pobles del nos­tre país. El poeta deixa constància, amb el seu vers, de la bellesa del seu paradís par­ti­cu­lar.

És una poe­sia de vers ample, lent: “A boca de fosc les cuques de llum cami­nen pel cel / i els camps llau­rats del mis­teri ens piquen els ulls.” A mi m'agrada que es rei­vin­di­qui l'obser­vació atenta, fins i tot la que s'aplica damunt objec­tes o situ­a­ci­ons que sem­blen refrac­ta­ris al canvi, immu­ta­bles en la seva pètria con­dició des de fa mil·len­nis. Damunt aquest llit de pedra, pas­sen els homes i les dones. De vega­des, s'ena­mo­ren del país, i en fan ver­sos, com Josep San­tes­ma­ses.