Alegries del pagador

Manuel Foras­ter (Saba­dell, 1949) debuta amb Fac­tu­res paga­des, una novel·la que és la pri­mera del que, segons se'ns diu a la solapa, serà una tri­lo­gia. Hi va haver uns anys, no gaire recu­lats, en què qual­se­vol autor que pro­clamés que estava fent una tri­lo­gia, una tetra­lo­gia, una pen­ta­lo­gia… era d'improvís cata­pul­tat tres dècades enrere, i no sense escarni. I és que ens mirem i remi­rem avui mol­tes d'aque­lles mag­nes obres d'escrip­tors i cine­as­tes i, com si diguéssim, ens tre­mo­len els mit­jons.

Dit això, tant de bo Fac­tu­res paga­des con­tinuï. Inse­rida en la cruïlla dels anys 70 i 80, l'autor ens explica i s'explica a través d'un relat minat d'auto­ficció, i sobre­tot d'una cor­rua de referències artísti­ques que l'han con­for­mat fins avui. No es pot ben bé par­lar de novel·la de for­mació (en tot cas, més intel·lec­tual que emo­tiva), i és que no hi veiem l'evo­lució del per­so­natge en aquells anys, no detec­tem la rari­fi­cació d'un caràcter, tot i que sí un camí que tracta de ser de per­fecció.

El lli­bre és un vaivé ine­xo­ra­ble de fets i per­so­nat­ges, sos­tin­gut amb un deves­sall ver­bal òptim, no gaire usual en aques­tes dates pròximes als pro­duc­tes de Sant Jordi. S'hi parla d'una època pas­sada, però l'impuls nar­ra­tiu emmi­ra­lla cons­tant­ment el pas­sat des del pre­sent, i això és bo, i alhora sal­tem de Nàpols a París, i d'aquí a Berlín i Bos­ton i Tunis i Bar­ce­lona i Saba­dell i Ciu­tat de Mèxic i de retorn sem­pre a Nàpols, on viu la ita­li­ana Mica­ela, la dona que acom­pa­nya Foras­ter (cos­mo­po­lita, des­ar­re­lat, saba­de­llenc, irònic, hedo­nista, sobre­tot diva­ga­tori) al llarg del viatge.

Foras­ter ens par­larà de la feina de pro­fes­sor a Nàpols, de la vida lleu­gera arreu del món, fent de peri­o­dista que segueix la remor de Bar­ce­lona a distància… i tot cosit amb un ús de la cita i la referència eru­dita que, alhora que impulsa la giràndola de la iden­ti­tat d'un indi­vidu jovenívol i voraç, ens acaba fent pre­gun­tar per què (és una elecció estètica estruc­tu­ral, és clar, però a esto­nes molt insi­di­osa). Tot hi cap, en aquesta novel·la, des de l'esment al Grup de Saba­dell o al boxa­dor Anto­nio Tor­res fins a una anècdota de Lévi-Strauss, un frag­ment de La can­tant calba, un retrat de Miquel Bar­celó, i mil ano­ta­ci­ons de símbols cul­tu­rals i intel·lec­tu­als i artístics… sovint el comen­tari s'entre­via de mun­da­ni­tat i gràcia, però el tor­rent de vega­des ens ofega i enyo­rem més argu­ment. I tro­bar, al cap­da­vall, el que se'ns pro­me­tia: l'equi­li­bri de la balança entre allò que hem de donar per viure i allò que espe­rem rebre; les fac­tu­res que van i vénen, en defi­ni­tiva… un símil cre­matístic –les fac­tu­res– que ens situa al salt de la uto­pia al post­mo­der­nisme, de la lli­ber­tat i la des­co­berta per­ma­nent fins al pos­si­bi­lisme i l'indi­vi­du­a­lisme mate­rial.

Lle­gir la novel·la de Foras­ter com un fris gene­ra­ci­o­nal és un error, tot i que se'ns dibuixa amb fres­cor la per­sona que viatja airosa en aquells anys, que viu amb inten­si­tat cada ins­tant, i tot ple­gat se'ns trans­met amb eloqüència i talent. El per­so­natge farà mit­jana amb la rea­li­tat, i el que ens brinda Fac­tu­res paga­des és un esforç feliç per ofe­rir un espe­rit digne en el pre­sent. La gran pre­o­cu­pació és vigo­rit­zar el pas­sat, res­sus­ci­tar-lo. Literària­ment asso­ciem la memòria (la recons­trucció del jo, els can­vis que com­porta el pas del temps) a un ritme lent, demo­rat, a la res­pi­ració sintàctica sigil·losa. Per a mi el que fa sin­gu­lar i edi­fi­cant aquest lli­bre és el nervi expres­siu, el ritme que cavalca amb brio sense renun­ciar al detall i a la frase cise­llada amb per­so­na­li­tat, ele­gant i fibrosa, sense cap cai­guda vio­linística, tot i el llast del name-drop­ping.

M'encanta la col·lecció Ull de Vidre, la col·lecció en català de l'edi­to­rial Tus­quets; em fa pen­sar en un lleó devo­rat per mos­ques. Enmig de lli­bres de Hen­ning Mankell (n'hi ha gai­rebé una vin­tena), s'hi encaua una secta d'autors i lli­bres (Una vida al car­rer, d'Ibáñez Fanés, En defensa pròpia, de Jacint Ver­da­guer, Un dia tran­quil, de Ponç Puig­de­vall) que ens retor­nen a la bona lite­ra­tura, sense con­ces­si­ons. Fac­tu­res paga­des en forma part i a fe que el reco­mano.