La invenció de Sabatés

Alguns dies després d'haver escrit aquí mateix sobre la pel·lícula La invención de Hugo, m'espe­rava a la bústia de casa una grata sor­presa: el DVD Le Piano Magi­que. Jordi Sabatés recrea a Segundo de Chomón, edi­tat con­jun­ta­ment per la Soci­e­tat Gene­ral d'Autors (SGAE), Fil­mo­teca de Cata­lu­nya i l'Ins­ti­tut Buñuel. No estem par­lant de qual­se­vol cosa: d'una banda, Le Piano Magi­que immor­ta­litza una sessió pro­di­gi­osa en la qual dos mes­tres dia­lo­guen sense que la cir­cumstància que els sepa­rin cent anys d'història sem­bli un obs­ta­cle infran­que­ja­ble. De l'altra, en un moment en què estem sota l'influx dels tan dife­rents cants als orígens que han for­mu­lat The Artist i La invención de Hugo, aquest objecte de per­fils tan apa­rent­ment tri­vi­als –un DVD– per­met crear la il·lusió de tin­dre el pia­nista a casa... O millor: per­met con­ver­tir casa nos­tra en un cinema de prin­ci­pis del segle XX, amb pia­nista i tot, atent als estímuls d'una pan­ta­lla esde­vin­guda fines­tra màgica, ter­ri­tori de trans­for­ma­ci­ons i sor­pre­ses inces­sants. Cal subrat­llar-ho, tot i que per a alguns ja sigui una obvi­e­tat: Segundo de Chomón –que dóna nom a una de les sales de la nova Fil­mo­teca– no és una nota al peu de pàgina dels orígens del cinema, ni un imi­ta­dor de Geor­ges Méliès sense poètica pròpia, sinó una pio­nera màquina de som­niar que el tre­ball de Jordi Sabatés ha tor­nat a acti­var, de la mateixa manera que la va acti­var el mera­vellós DVD Segundo de Chomón. 1903-1912. El cine de la fan­tasía, amb lli­bre de Joan M. Min­guet incor­po­rat, edi­tat per Cameo i Fil­mo­teca de Cata­lu­nya l'any 2010. En aquell disc, acom­pa­nyava les imat­ges la música de Joan Pineda.

Sorprèn que Jordi Sabatés, l'home que va fir­mar amb Tete Mon­to­liu el que ha estat con­si­de­rat com el millor disc de la història del jazz català –l'ino­bli­da­ble Vampy­ria–, desitgi ser un d'aquells pia­nis­tes anònims de sala dels temps del mut. A Le Piano Magi­que, la lec­tura musi­cal de Sabatés mai no és òbvia, ni mera­ment il·lus­tra­tiva: a Dan­ses cos­mo­po­li­tes à trans­for­ma­tion (1902), Sabatés juga a com­pri­mir gèneres musi­cals men­tre, a la pan­ta­lla, Segundo de Chomón sem­bla reve­lar-se com l'avi d'un Mic­hel Gondry i les seves estètiques en cons­tant trans­for­mació; a Création de la ser­pen­tine (1908), el pia­nista juga amb el silenci per aca­bar tro­bant la per­fecta sin­to­nia amb un clímax que anti­cipa el cinema de l'abs­tracció.