‘Incerta glòria', en el centenari de Joan Sales

Aquest any 2012 és el cen­te­nari del nai­xe­ment de Joan Sales, entre d'altres que no esmen­taré, que ja tenim la Viquipèdia, i segur que es pre­pa­ren actes i cele­bra­ci­ons al vol­tant, sobre­tot, de la que se'n con­si­dera l'obra magna, la novel·la Incerta glòria –títol pro­vi­nent de Shakes­pe­are–, i es té també per la prin­ci­pal novel·la de les lle­tres cata­la­nes sobre la Guerra Civil.

Ho és, real­ment? Les obres literàries, com les de l'art i les del pen­sa­ment en gene­ral, són allò que la comu­ni­tat intel·lec­tual diu que són i encara, a més, a través de judi­cis sot­me­sos a contínua fluc­tu­ació. Un ten­nista, un fut­bo­lista són objec­ti­va­ment, indis­cu­ti­ble­ment boníssims si gua­nyen als rivals i mar­quen més gols que ningú, però la for­tuna del poeta la marca l'acord dels altres en pri­mera instància, de pixa­tin­ters uni­ver­si­ta­ris i del públic en gene­ral en l'última. Avui, entre els col·legues hi ha qui abona l'ele­vada con­si­de­ració d'Incerta glòria que he esmen­tat, i d'altres que la posen en dubte.

Lle­gida avui, al meu modest parer, Incerta glòria resis­teix força bé l'efecte de la naf­ta­lina. Mal que la redacció s'acabés als anys 80, l'espe­rit és dels 60, fins i tot dels 50, però això no té perquè estar mala­ment. Com tan­tes d'altres, és una novel·la sobre la guerra amb la guerra en si, o sigui les bata­lles i estratègies mili­tars, en ter­cer o quart lloc, i pot­ser més avall i tot entre els interes­sos de l'autor. Hi ha llargs pas­sat­ges de tedi i excur­sos sense gaire vida pròpia, però ho sal­ven els moments afor­tu­nats, les reticències ben tra­va­des, els reco­nei­xe­ments, fins i tot les fra­ses bri­llants dites quan cal. “I pen­sar que me n'havia anat a la guerra bus­cant una mica de pau!”, diu un ofi­cial fas­ti­gue­jat per l'extem­porània presència de la seva dona en la rere­guarda.

Pot­ser l'aspecte que resis­teix pit­jor el pas del temps, en ter­mes de con­nexió amb el públic actual, és el religiós. Sobre­tot cap al final, i encara més en el colofó titu­lat El vent de la nit, obses­si­va­ment Sales s'endinsa en pre­go­ne­ses cris­ti­a­nes de consciència i visió moral del món que molts lec­tors d'avui no sabran de què van, i molts entre els qui encara ho sabem les tro­ba­ran –amb raó o no, ja depèn tan sols de cadascú– qüesti­ons supera­des: l'encaix entre soci­a­lisme i religió, etc.

Vaig veure Joan Sales una sola vegada en la meva vida. Era al palau Dal­ma­ses, seu d'Òmnium Cul­tu­ral fa uns anys, en l'acte de con­cessió del Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes a Mercè Rodo­reda, a finals dels 70. Hi havia una cin­quan­tena escassa de per­so­nes en el salo­net d'actes tocant al car­rer Mont­cada, i Sales, cor­pu­lent i intros­pec­tiu, seia a pri­mera fila, amb ves­tit sen­cer gris fosc. La Rodo­reda va agrair la dis­tinció de manera breu, més que sòbria, amb qua­tre parau­les que va lle­gir d'un full escrit, tensa, sense ni un bri dels pre­te­sos dis­tan­ci­a­ments irònics i tea­trals que per desgràcia de la lite­ra­tura han vin­gut anys després per mate­ri­a­lit­zar l'obli­gació ine­lu­di­ble de fer riure els assis­tents. L'únic nom que va esmen­tar, si la memòria no em falla, va ser el d'en Sales, a qui agraïa la ines­ti­ma­ble –no crec que fos aquest l'adjec­tiu, però pot­ser sí l'espe­rit– ajuda com a edi­tor. No menys sòbri­a­ment, i apro­fun­dint encara aquell posat que em va sem­blar trist, can­sat, en Sales va aixe­car les celles, va abai­xar les comis­su­res dels lla­vis, adreçat als que tenia a la vora, i va tirar lleu­ge­ra­ment enrere el cap com volent dir, “renoi, mira, no m'ho espe­rava, m'ha tocat a mi”. No recordo més esplais emo­ci­o­nals. La con­clusió no es pres­tava a inter­ve­nir-hi, i tant Sales com Rodo­reda es van reti­rar –s'han reti­rat– amb una dis­creció ina­pel·lable.