cultura

Reportatge

Lluís Llort

Ballant,

em passo el dia ballant

La frase del títol sem­bla que la podria ento­nar una part força repre­sen­ta­tiva de la soci­e­tat bar­ce­lo­nina, des d'ini­cis del segle XIX fins a l'actu­a­li­tat. A més, era la lle­tra del pri­mer sin­gle i pri­mer gran èxit d'Alaska y los Pega­moi­des, el 1982, la mateixa època en què, per culpa d'un feno­men pro­vo­cat pel poc mer­cat tele­vi­siu, als mem­bres d'una gene­ració i mitja, quan ens plan­tes al davant la pre­gunta “¿La juven­tud baila con...?”, afe­gim de manera automàtica: “José Luis Fra­de­jas!” I això perquè durant cinc anys (1978-1983) es va eme­tre els dis­sab­tes a la tarda el pro­grama musi­cal Aplauso, diri­git pel mític locu­tor del fes­ti­val d'Euro­visió, José Luis Uri­barri. L'espai incloïa un con­curs pre­sen­tat per Fra­de­jas, que trenta anys després no ha tor­nat a sor­tir mai a la tele, però encara és recor­dat.

Tot i que les modes can­vien periòdica­ment, per interes­sos indus­tri­als o per alte­ra­ci­ons del magma social, hi ha ele­ments que per­du­ren en la memòria i d'això en sap molt Fer­ran Aisa (Bar­ce­lona, 1948), poeta i estudiós de la història de Bar­ce­lona amb molts títols publi­cats que ara ens ofe­reix Bar­ce­lona balla. Dels salons aris­tocràtics a les sales de con­cert, publi­cat per edi­to­rial Base.

Es tracta d'un volum luxós en tots els sen­tits, tant de pre­sen­tació (gran for­mat i paper de qua­li­tat) com pel valor docu­men­tal de les dese­nes de foto­gra­fies, gra­vats, car­tells d'època, por­ta­des de dis­cos, etcètera, i, natu­ral­ment, del text. Aisa ha divi­dit la història del ball a Bar­ce­lona en onze apar­tats. El pri­mer és Dels salons aris­tocràtica als balls de Car­na­val, amb diver­ses sec­ci­ons en què ens narra com eren els balls a mit­jan segle XIX, amb música de Strauss (el baró de Maldà apunta que l'11 de gener del 1791 es va ballar el pri­mer vals a Bar­ce­lona), els balls de màsca­res al tea­tre de la Santa Creu i el curiós ori­gen del ball de la Pata­cada. Tanca la secció el pri­mer incendi del Liceu.

Els pri­mers enve­lats

El segon apar­tat és Dels balls de soci­e­tat als d'enve­lat, i ens parla de les soci­e­tats recre­a­ti­ves, els balls públics, els de dis­fres­ses i els pri­mers enve­lats. Del pri­mer enve­lat hi ha notícia el 1831, però era molt rudi­men­tari. A par­tir dels anys qua­ranta del segle XIX es van cons­truir d'una manera més regla­mentària. El ter­cer apar­tat des­criu Els saraus de les penyes lúdiques, i ens mou del Born (on es va crear una soci­e­tat per orga­nit­zar balls de car­nes­tol­tes el 1857) a l'asso­ci­ació La Paloma (que el 1863 va con­vo­car un ball en bene­fici dels pobres), a més dels casi­nos i salons de ball, amb una tira­llonga de noms de soci­e­tats dedi­ca­des al ball; una manera de diver­tir-se cada cop més arre­lada a la ciu­tat.

I així anem avançant en la història: Ciu­ta­dans bojos pel ball (balls de festa major, cafès i la impor­tació del can­can); Els temps del cuplet (el Paral·lel, el music-hall, els balls-taxi o la passió pel tango, fins al punt que Bar­ce­lona era cone­guda com Tangópolis); Dels dàncings als balls popu­lars (l'era del jazz, el xar­les­ton, el swing i la soci­a­lit­zació de les sales de ball); Visca el swing! (la moral naci­o­nal­catòlica, els vie­ne­sos, El Gran Price a la can­to­nada Casa­nova/Flo­ri­da­blanca, i el Jam­bo­ree, inau­gu­rat el 9 de gener del 1960 on és ara, a la plaça Reial); De la ‘copla' al mambo (la Bar­ce­lona més fla­menca, les sales de festa i El Molino); Rock, rock, rock (les ban­des de rock a Bar­ce­lona –Sírex, Mus­tang, Sal­va­jes, Lone Star, Brin­cos...–, els gua­te­ques, els Beat­les a la Monu­men­tal, les boîtes i els night clubs, balls com el twist i el madi­son); De ‘pro­gres' i d'‘under­grounds' (del pop a la cançó pro­testa, el car­rer Tuset, la Gauche Divine a Bocac­cio, el Zeleste laietà, l'Stu­dio 54 del Paral·lel, la rumba cata­lana); i Del pop a les noves tendències (els anys vui­tanta i noranta amb l'Up&Down, La Cibe­les, Razz­ma­tazz, L'Apolo, Otto Zutz, dels bars musi­cals a les macro­dis­co­te­ques).

Un recor­re­gut impe­ca­ble i del tot exhaus­tiu amb què Fer­ran Aisa explica l'ori­gen i decadència de les dife­rents mane­res rela­ci­o­na­des amb la música i el ball amb les quals els ciu­ta­dans de Bar­ce­lona han omplert el temps d'oci des dels ini­cis del segle XIX fins a l'actu­a­li­tat.

Aisa ens ho explica amb ordre cro­nològic i apas­si­o­na­ment històric, amb refe­rents de tota mena i milers –i dic milers de manera cons­ci­ent– de dates, de dades (preus, mesu­res, adre­ces i mol­tes curi­o­si­tats) i noms (de locals, de músics i grups, de títols, de fes­ti­vals, de publi­ca­ci­ons...), i amb tot ple­gat con­fe­geix un fresc monu­men­tal de la Bar­ce­lona que mira de diver­tir-se, tan eclèctica com sem­pre i tan cos­mo­po­lita com sem­pre. Una Bar­ce­lona que ha fet molt més seva del que es podria intuir la frase l'Alaska. I encara balla.

I què se n'ha fet, de Fra­de­jas? Sem­bla ser que és un exe­cu­tiu de la com­pa­nyia Telefónica i segur que encara ha de forçar un som­riure fas­ti­gue­jat quan és pre­sen­tat a algú d'entre 40 i 60 anys i li pre­gunta: “José Luis Fra­de­jas? El de La juven­tud baila?” És el que té la memòria històrica, encara que sigui anecdòtica i no tan rigo­rosa, dis­treta i minu­ci­osa com la que ens ofe­reix Fer­ran Aisa en el seu nou lli­bre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.