cultura

A dues veus

Els nostres Pujols

I també d'Artur Bladé

“Podran ésser vençuts els catalans, no Catalunya”
Pujols era
un autor polifacètic
i un tertulià brillant
La prosa, però sobretot el pensament, enlluernen
“A mi no em fa por res, ni el ridícul”, solia afirmar el filòsof

Arbres
que cami­nen

XAVIER COR­TA­DE­LLAS

De Fran­cesc Pujols se n'ha par­lat sem­pre molt més del que se l'ha lle­git. Va par­lar-ne Josep Maria de Sagarra a les Memòries (1954), reme­mo­rant la tertúlia del doc­tor Bor­ra­lle­ras a la penya de l'Ate­neu. Sagarra va conèixer Pujols el 1912; Josep Pla, sis anys més tard. Com és sabut, Pla va escriure una bio­gra­fia sobre Pujols el 1918 i apro­fita –diguem-ne gene­ro­sa­ment– el retrat de Sagarra per des­criure l'efecte que feia Pujols quan se'l trac­tava. De fet, com també és sabut, Pla apro­fi­tava sovint el mate­rial que li con­ve­nia. Així, quan parla de l'etapa poètica de Pujols –que és ante­rior a la del Pujols filòsof i fins i tot ante­rior a la del Pujols autor de tea­tre– apro­fita també el retrat que li va fer Joan Mara­gall en el pròleg amb què començava el Lli­bre que conté les poe­sies de Fran­cesc Pujols (1904).

Artur Bladé va conèixer Pujols molts anys més tard que Sagarra o Pla. Explica que l'havia lle­git força abans de la guerra, que havia pro­vat –inútil­ment– de col·labo­rar a la revista Papitu, que Pujols diri­gia, que hi havia par­lat per pri­mera vegada el 1937, però que no el va conèixer bé fins al 1939 a Mont­pe­ller, durant l'exili. En tot cas, sent per Pujols la mateixa fas­ci­nació que va sen­tir Sagarra i –segons Sagarra– molta altra gent de la seva gene­ració. També Josep Pla, que, tal com acos­tuma a fer també sem­pre, se'n dis­tan­cia una mica perquè era força més murri i perquè, quan n'escriu la bio­gra­fia, Pujols ja ha mort.

Publi­cat l'any 1967

Bladé publica Fran­cesc Pujols per ell mateix el 1967, un any més tard que el Fran­cesc Pujols de Pla. Pla escriu que s'assa­benta que Bladé ha publi­cat el seu lli­bre quan els “papers” del seu “petit lli­bre sobre Fran­cesc Pujols havien estat lliu­rats a l'edi­tor”. Jo, fran­ca­ment, no me l'acabo de creure perquè alguns frag­ments d'alguns capítols coin­ci­dei­xen bas­tant, és a temps, en tot cas, d'afe­gir un Apèndix als papers sobre Fran­cesc Pujols on, tot que hi des­qua­li­fica Bladé, reco­neix l'excel·lència d'aquest lli­bre ni que sigui perquè Pujols el “dictà al senyor Bladé… durant les hores mor­tes de l'exili”.

Són, tal com Pujols havia dit durant molts anys que faria, “unes memòries de la seva vida”. Com que Cos­setània ha tin­gut l'encert de publi­car en el mateix volum la Geo­gra­fia espi­ri­tual de Cata­lu­nya, que Bladé va publi­car a Mèxic el 1944, tot­hom que vul­gui té ara final­ment l'opor­tu­ni­tat de conèixer molt bé la vida de Fran­cesc Pujols i força pas­sa­ble­ment les seves teo­ries filosòfiques. Jo he començat per la Geo­gra­fia espi­ri­tual perquè és el pri­mer lli­bre i perquè, com que la filo­so­fia no és el meu tema, de Pujols no sabia res més que els qua­tre tòpics que es diuen. M'ha sem­blat interes­sant, però també un xic foc d'ence­nalls, molt ade­quada per a una bona tertúlia. Pujols pensa que els homes som arbres que cami­nem i que, de la mateixa manera que la geo­gra­fia física és deter­mi­nant per enten­dre la bio­lo­gia i la història humana, hi ha una geo­gra­fia espi­ri­tual que deter­mina el nos­tre pen­sa­ment.

De fet, aquesta geo­gra­fia és tan deter­mi­nant que –foteu-vos fran­quis­tes i espa­nyo­lis­tes!– “encara que els ene­mics mor­tals de Cata­lu­nya gua­nyes­sin la guerra per­drien el temps… podran ésser vençuts els cata­lans, però no Cata­lu­nya” perquè l'anima rebro­tarà sem­pre, “encara que tots els que habi­tes­sin a Cata­lu­nya hagues­sin estat arren­cats del cor de la mateixa Cas­te­lla”. Pujols prova de demos­trar aquesta teo­ria sis­te­ma­tit­zant el pen­sa­ment dels prin­ci­pals filòsofs cata­lans: des de Llull –un Llull que no acaba de coin­ci­dir amb el poc que jo en sabia i que ell va apren­dre sobre­tot de mossèn Sal­va­dor Bover– fins a Ors –l'anti­lul·lià per excel·lència– i ell mateix, pas­sant per Sibiuda, Llo­rens i Barba, i Bal­mes, entre altres.

Segons Pujols, com que Cata­lu­nya està situ­ada en el lloc ideal per tro­bar un equi­li­bri entre la uni­tat reli­gi­osa de la inqui­si­dora Cas­te­lla i la lli­ber­tat reli­gi­osa fran­cesa, si ho volen, entre la rea­li­tat i la raó, ha ofert al món el que ell diu que és la religió cata­lana, que con­ci­lia raó i fe. (La religió, expli­quem-ho, per a Pujols és una rea­li­tat.) D'aquí, doncs, a afir­mar que arri­barà un dia que els cata­lans ho tin­drem tot pagat no falta gaire. Bladé ho explica molt més deta­lla­da­ment a Fran­cesc Pujols per ell mateix, que és un lli­bre divertídis­sim i que no és només les memòries de Pujols, sinó també un fes­ti­val de retrats dels per­so­nat­ges que va conèixer. Pla, pre­ci­sa­ment, també ho des­ta­cava. Fa tot l'efecte que a Pujols li agra­dava més fer tertúlia que no escriure. Com a ter­tulià era bri­llant. El món no arriba a ser mai just del tot, ja ho sabem, però tam­poc no és només allò que és injust el que queda.

Cami­nar
ran l'abisme

XAVIER SER­RA­HIMA

En d'altres oca­si­ons hem posat èmfasi en com n'arriba a ser d'ine­lu­di­ble, per a l'apro­fun­di­ment i conei­xe­ment de la nos­tra sem­pre mal­trac­tada lite­ra­tura, la recu­pe­ració de les grans obres dels autors del segle XX. Sobre­tot de tots aquells la car­rera artística dels quals fou ani­hi­lada per l'alçament fei­xista i pel con­següent exili.

Una nova mos­tra d'aquesta tan esca­ient com apas­si­o­nant tasca, que acos­tu­men a dur a terme les edi­to­ri­als peti­tes, és Cicle de bio­gra­fies III. Geo­gra­fia espi­ri­tual de Cata­lu­nya i Fran­cesc Pujols per ell mateix, onzè lliu­ra­ment de l'obra com­pleta d'Artur Bladé i Desum­vila. Aquest tan volu­minós com atrac­tiu lli­bre que aplega en un únic volum les dues obres –la pri­mera edi­tada el1944 a Mèxic i ree­di­tada el 2004 per Lli­bres de l'Índex i la segona el 1967 i ree­di­tada el 2006 per Brau Edi­ci­ons– que dedicà al filòsof de Mar­to­rell al que havia estat un dels més grans amics i con­fi­dents, neix amb la volun­tat decla­rada de tor­nar a “posar en marxa el món de Pujols, 50 anys després de la seva mort”.

Atesa la desi­gual­tat, tan quan­ti­ta­tiva com qua­li­ta­tiva, que ofe­rei­xen els dos lli­bres, ente­nem que és pre­fe­ri­ble no ana­lit­zar-los de manera con­junta. Per més que pre­sen­tin algu­nes carac­terísti­ques comu­nes –la més impor­tant de les quals és un escru­polós res­pecte tant a l'espe­rit com a l'ini­mi­ta­ble i incon­te­ni­ble estil lite­rari del bio­gra­fiat–, convé dis­tin­gir-los i trac­tar-los per sepa­rat. Cen­trant-nos, prin­ci­pal­ment, en el segon, però adver­tint que l'un no exis­ti­ria sense l'altre.

La Geo­gra­fia espi­ri­tual de Cata­lu­nya li serví a Bladé d'eficaç carta de pre­sen­tació del cre­a­dor de la ciència hipar­xiològica. Sense comp­tar amb aquesta apro­xi­mació prèvia, ama­rada d'esti­mació i d'admi­ració, segu­ra­ment seria més difícil enca­rar-se –i accep­tar– la figura i l'obra d'un indi­vidu amb una “per­so­na­li­tat inclas­si­fi­ca­ble, única i incon­fu­si­ble”. Un escrip­tor que visqué un efímer moment de glòria com a poeta a ini­cis del segle XX, rebent amb la seva obra en vers el padri­natge cab­dal de Joan Mara­gall, però que passà quasi des­a­per­ce­but en retor­nar a Cata­lu­nya, infausta víctima del geno­cidi cul­tu­ral i naci­o­nal fran­quista.

Raó de més, doncs, per reco­brar una obra tan impres­cin­di­ble i enri­qui­dora, redac­tada amb un gran con­ven­ci­ment, però també satis­fent la neces­si­tat de l'acom­pli­ment d'un deure, de repa­ració d'un greuge històric, que per­metés res­ti­tuir al bio­gra­fiat el lloc que li cor­res­pon­dria, posant en evidència que “el pen­sa­ment pujolsià té una importància enorme [...] perquè ha aug­men­tat el patri­moni de la tra­dició filosòfica de la nos­tra terra, i a pro­pa­gar-la”.

Si volem con­tri­buir a res­ti­tuir al nos­tre hono­ra­ble pen­sa­dor i escrip­tor el lloc que li cor­res­pon ens cal posar èmfasi en un fet cab­dal: al con­trari del que ell pro­fe­tit­zava (“els que vin­guin després de nosal­tres veu­ran que [...] ésser català equi­valdrà a tenir les des­pe­ses paga­des a tot arreu”), tant el fet de for­mar part d'una nació sense estat com el d'escriure en català li suposà –i con­ti­nua supo­sant– un incon­ve­ni­ent insal­va­ble. D'haver nas­cut, per exem­ple, a Ale­ma­nya i haver escrit en la llen­gua d'Hegel, el més pro­ba­ble és que la seva posició en el món de les idees, de la filo­so­fia no li dis­cu­ti­ria ningú i fóra cone­gut, reco­ne­gut i res­pec­tat arreu. La seva escrip­tura i el seu pen­sa­ment produïren ver­ti­gen a la majo­ria, a causa de la seva gran alçada intel·lec­tual, a la soli­tud a la qual el con­dem­nava haver asso­lit els més ele­vats i inac­ces­si­bles cimals del conei­xe­ment.

Cimal, cal remar­car-ho, que encara resulta més ina­bor­da­ble i iso­la­dor si tenim en compte que, segons Bladé i Desum­vila, no tan sols “es veia clar que [Pujols] era un home supe­rior”, sinó que tant en la seva vida com, sobre­tot, en la seva prosa, la broma i la seri­o­si­tat ana­ven de bra­cet: “Tot­hom ignora en quin moment precís de les ide­a­ci­ons pujol­si­a­nes parla l'home o parla l'humo­rista, si és que trac­tant-se de Pujols aques­tes dues con­di­ci­ons poden des­triar-se.”

Un punt en què es troba amb Nietz­sche, l'autor d'Així parlà Zara­tus­tra, és: “Homes supe­ri­ors, apre­neu a riure!” És pot­ser per aquesta raó que l'obra del català esdevé tan impac­tant, tan des­ca­ra­da­ment fora de mida. Pujols, el filòsof que es dis­fressa de bufó o el bufó que es dis­fressa de filòsof, palesa més que mai el seu gust per la des­me­sura, la seva inven­ci­ble i incon­tro­la­ble tendència als extrems, que el du a una irre­duc­ti­bi­li­tat tan abso­luta com difícil d'assi­mi­lar. Des de bell començament la prosa de Pujols ens repta i ens sac­seja, ens cap­ti­varà tant com inco­mo­darà. Per lle­gir-lo, i assa­bo­rir-lo, cal que accep­tem les regles del seu joc i trac­tem d'entrar amb decisió i valen­tia al seu món lite­rari i exis­ten­cial. Un món fet de ram­pells i d'exci­tació, que avança amb una empenta inde­tu­ra­ble, endu­ent-s'ho tot per davant, sense cap mena de com­ple­xos ni con­tem­pla­ci­ons.

Davant el mirall socràtic

La seva atuïdora exal­tació ens enri­quirà, la seva com­ple­xi­tat acla­pa­ra­dora ens per­metrà aca­rar-nos amb les nos­tres man­can­ces i limi­ta­ci­ons, ens reflec­tirà en el mirall socràtic de la nos­tra insig­ni­fi­cança. La prosa, però sobre­tot el pen­sa­ment de Pujols, la seva infi­nita capa­ci­tat de refle­xi­o­nar, enllu­erna. Una prosa arrau­xada i genial a parts iguals, poètica, metafòrica, alle­rada, incon­te­ni­ble, més dio­nisíaca que no pas apol·línica.

“A mi no em fa por res, ni el ridícul”, solia afir­mar Pujols. “El filòsof –tant com el poeta, o més– camina sem­pre ran de l'abisme. [...] En un temps en què tot­hom juga a gua­nyar i ningú no es resigna a per­dre, l'home que juga amb la segu­re­tat gai­rebé de per­dre és, si més no, un home excep­ci­o­nal.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.