La flor del meu secret

Enguany, que se cele­bra el 200 ani­ver­sari de la publi­cació del pri­mer volum de con­tes dels ger­mans Grimm, Kin­der- und Hausmärchen (1812), l'edi­to­rial gallega OQO ens pre­senta aquesta adap­tació pic­to­ri­cista, intros­pec­tiva i poètica del Rapun­cel (o Repunxó, en català, o Ver­de­zu­ela en alguna tra­ducció cas­te­llana), el conte de la noia tan­cada per una bruixa en una torre a la qual s'acce­deix tot esca­lant les seves llar­gues i pode­ro­ses tre­nes i que ha tin­gut tan­tes i tan diver­ses ver­si­ons (dar­re­ra­ment una de Dis­ney, Enre­da­dos, 2010).

A l'àlbum que avui ens ocupa, López de Munáin accen­tua la per­so­na­li­tat melancòlica de la pro­ta­go­nista, els seus moments de fan­ta­si­e­jar i els de nostàlgia del món exte­rior que el príncep que apa­reix a la torre li relata.

Els ocells negres que sem­pre apa­rei­xen tenen dues inter­pre­ta­ci­ons opo­sa­des: la lli­ber­tat i el mal ave­rany. Amb ele­ments vege­tals i molt orgànics, fins i tot en el dis­seny tèxtil de les robes, i uns blancs de fons (parets, ter­res o cels) que trans­me­ten fre­dor i aïlla­ment, la il·lus­tra­dora cuida més les figu­res que no pas els objec­tes i les fa deam­bu­lar per espais horit­zon­tals, inde­fi­nits, simbòlics, als quals afe­geix de tant en tant fites i rutes de tra­jectòria (juga molt amb la llargària de les tre­nes o les bran­ques dels arbres) i que talla sovint amb una certa ale­a­to­ri­e­tat en les dobles pàgines.

La tècnica és guaix i lla­pis sobre paper reci­clat color sorra, sem­pre amb gam­mes càlides i deri­vats dels ter­res lle­vat del ves­tit blau que du la noia i que perd quan es queda sola sense la pro­tecció ni de la bruixa ni del príncep ni del seu cabell llarg, símbol de joven­tut i vigor. Quan el cabell des­a­pa­reix, la força de la noia pro­ta­go­nista es con­cen­tra ales­ho­res en les llàgri­mes, que gua­ri­ran el seu amant ferit i amb les quals, encer­ta­da­ment, Iratxe López decora la ves­ti­menta de la pro­ta­go­nista en el tram final del conte.