Devers, diners, socors, dimarts i llavors

En la pronúncia tra­di­ci­o­nal valen­ci­ana de les parau­les devers, diners, socors, dimarts i lla­vors (= en aquell moment) no sona la r. Cal pro­nun­ciar-les 'devés', 'dinés', 'socós', 'dimats' i 'llavòs'.

La paraula devers, que equi­val a 'cap a' i, per tant, sig­ni­fica 'en direcció a', l'emprem des del segle XII. Els nos­tres clàssics l'usa­ven a bondó i actu­al­ment és encara ben viva en els par­lars de les comar­ques valen­ci­a­nes més meri­di­o­nals i es fàcil sen­tir-la a Cre­vi­llent, Monòver, Santa Pola i la zona rural d'Elx. En les Canyi­sa­des, els arti­cles que, amb el pseudònim de Canyís, va publi­car Joa­quim Amo en el periòdic El Pue­blo de Monòver a començament del segle XX, aquest mot apa­reix mol­tes vol­tes, sem­pre escrit 'devés' o 'de ves', gra­fies que demos­tren molt clara­ment quina era la seua pronúncia popu­lar.

La paraula diners, els valen­ci­ans l'hem pro­nun­ci­ada sem­pre 'dinés' (sense la r) i així con­ti­nuem pro­nun­ci­ant-la tots els valen­ci­ans. Dar­re­ra­ment, he sen­tit alguns valen­ci­ans que, quan par­len en un regis­tre culte, s'esfor­cen a pro­nun­ciar eixa r que no es pro­nun­cia ni s'ha pro­nun­ciat mai de la vida. És una hiper­cor­recció que des­fi­gura la pronúncia genuïna del voca­ble. Enric Valor i Vives, en la seua novel·la Sense la terra pro­mesa, arre­plega l'adagi popu­lar valencià següent:

Qui té diners

té tot adreç

i la filla del rei

si la volgués.

Aquest adagi, que ja el va arre­ple­gar Lluís Gali­ana en la seua Ron­da­lla de Ron­da­lles, ens diu molt clara­ment que les parau­les diners, adreç i volgués rimen, és a dir, totes aca­ben en —és, mal­grat que s'escri­guen amb gra­fies dife­rents.

Molts valen­ci­ans conei­xem la cançoneta popu­lar següent:

Ja plora el xic

perquè diu que li han fur­tat

la trompa i fil

que son pare li ha com­prat.

Torna-li la trompa al xic

que li costa dos diners,

que li l'ha com­prada son pare

i sa mare no en sap res.

Tots sabem que “com­prada” es pro­nun­cia 'comprà' i que “no en sap” es pro­nun­cia 'no'n sap'. Eixa és la pronúncia popu­lar valen­ci­ana i la que fa que la lle­tra i la música encai­xen. Si ens enca­bo­tem en fer una pronúncia orto­gra­fista, no es pot can­tar la cançó. De la mateixa manera “diners” s'ha de pro­nun­ciar 'dinés' a fi que rime amb “res”.

Pel que fa al text de la cançó cal acla­rir que diner és el nom d'una moneda antiga que s'ha s'emprava en l'època de l'Imperi Romà i que es va con­ti­nuar usant en temps poste­ri­ors. La lle­tra de la cançó diu “que li costa dos diners”, no “que li costa molts diners”, com diuen alguns. També cal acla­rir que s'ha de dir “que li l'ha com­prada son pare” (”com­prada” pro­nun­ciat 'comprà') i no “que li l'ha com­prat son pare”. La paraula trompa és feme­nina i cal fer la con­cor­dança del par­ti­cipi pas­sat amb el pro­nom acu­sa­tiu de ter­cera per­sona com l'hem feta sem­pre els valen­ci­ans i com con­ti­nuem fent-la la immensa majo­ria de nosal­tres. I també s'ha de dei­xar ben clar que cal dir “i sa mare no en sap res” que sig­ni­fica que no sap que el pare li havia com­prat la trompa al xic, és a dir, que no sap res d'una cosa con­creta i deter­mi­nada a la qual ens refe­rim. Si diem “i sa mare no sap res” el que diem és que sa mare no sap res de res, que és una igno­rant total, com­pleta i abso­luta, que molt pro­ba­ble­ment no sap ni par­lar, la pobreta.

Pel que fa a la paraula socors, tots els valen­ci­ans que tenen alguna ermita, san­tu­ari, con­vent o església dedi­cats a la Mare de Déu dels Socors saben molt bé que es pronúncia 'socós'.

La paraula dimarts deriva del sin­tagma nomi­nal llatí clàssic die(m) Mar­tis que sig­ni­fica 'el dia de Mart'. La pronúncia tra­di­ci­o­nal valen­ci­ana d'aquest voca­ble és 'dimats'. La pronúncia 'dimatx', amb la s pala­ta­lit­zada, molt popu­lar en alguns llocs, cal evi­tar-la. La pronúncia 'dimars', àmpli­a­ment usada a Cata­lu­nya, és ali­ena als par­lars valen­ci­ans. Cal acla­rir que el subs­tan­tiu dimarts és inva­ri­a­ble pel que fa al nom­bre gra­ma­ti­cal, és a dir, el plu­ral de dimarts és també dimarts. El plu­ral dimart­sos (pro­nun­ciat 'dimat­sos' o 'dimat­xos') que pot sen­tir-se en alguns llocs, no s'ha d'emprar mai en la llen­gua escrita i hem de pro­cu­rar evi­tar-lo en la llen­gua par­lada.

La paraula lla­vors, amb el sig­ni­fi­cat de 'en aquell moment' vaig tin­dre la sort de sen­tir-la de viva veu a alguns alco­ians que ja eren per­so­nes d'edat molt avançada quan jo era encara molt jove­net. La pronúncia genuïna que recorde d'aquest voca­bles és: la ll com a pala­tal late­ral sonora, la v com a labi­o­den­tal fri­ca­tiva sonora, la o doble oberta i la r muda. Ara, quan sent alguns valen­ci­ans que pre­te­nen pas­sar per per­so­nes cul­tes pro­nun­ciar el voca­ble en qüestió amb una i con­so­nant apro­xi­mant pala­tal, una b bila­bial, una o tan­cada i una r clara­ment pro­nun­ci­ada, sem­pre els dic que val més que diguen ales­ho­res.