Ressuscitar i renéixer

Al llarg d'aquesta set­mana, el gros dels mit­jans de comu­ni­cació s'ha fet ressò de les pèssi­mes noti­cies sobre el futur del cinema de l'Estat espa­nyol que ens ha donat la política cul­tu­ral del nou govern cen­tral. Un estat de les coses que fa que sem­bli tre­men­da­ment ingenu aquell opti­misme en la pre­ca­ri­e­tat que pre­di­cava un ser­vi­dor en el pas­sat Qua­dern de cinema arran d'El señor, última pel·lícula de Juan Caves­tany. Entre tots els arti­cles apa­re­guts, n'hi havia un que des­ta­cava per la seva capa­ci­tat de síntesi i l'elegància dels seus rao­na­ments: es tracta de Se acabó el cine español, text de Luis Martínez publi­cat a El Mundo. La peça tenia la pul­cri­tud d'una demos­tració matemàtica: la de que estàvem assis­tint a la des­trucció d'un model –un model millo­ra­ble, però un model– quan, de fet, no hi ha cap pro­posta de cons­trucció rao­na­ble a la vista. Sí, ja: mece­natge i exempció fis­cal, però tots sabem que això és un eufe­misme per par­lar d'un tret al cla­tell de totes aque­lles pro­pos­tes que neces­si­ten de la pro­tecció d'una política cul­tu­ral amb cara, ulls i sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat. L'arti­cle era bri­llant, però la majo­ria de comen­ta­ris al peu que els lec­tors van pen­jar a la versió digi­tal feien por: d'ells emer­gia la fúria de l'esca­mot de lin­xa­ment que espe­rava la llum verda per tre­pit­jar d'una vegada aquells paràsits, els artis­tes, tots aquells cre­a­dors que tenen l'arrogància de pro­po­sar dis­cur­sos que no s'ajus­ten a la cin­tura del públic mig. Poc després, al blog soy­me­nos, de Jorge Luis Marzo, apa­rei­xia una entrada que con­tra­a­ta­cava amb la força d'un mani­fest: Que es foti el públic! Una pro­posta per apos­tar, ara més que mai, per un dis­curs de l'artista no sotmès a les lleis del mer­cat.

La mateixa set­mana en que passa tot això, s'estrena Madrid, 1987, de David Tru­eba, una pel·lícula en la qual un direc­tor inte­grat feliçment dins dels codis ins­ti­tu­ci­o­nals de la indústria fa el gest d'adap­tar-se al canvi, de pro­po­sar un nou model de ficció portàtil que li per­met refle­xi­o­nar sobre aquell punt d'inflexió en la història de la Tran­sició –després del 23F– que, als ulls d'un gat vell com el peri­o­dista que encarna José Sacristán, sem­blava indi­car que el futur ja no guar­dava res d'interes­sant.

La pel·lícula de David Tru­eba acaba amb la imatge de l'actriu María Val­verde cami­nant pels car­rers de Madrid: cap enda­vant, en un movi­ment d'auto­a­fir­mació i espe­rança en el que vindrà que, en certa mesura, conté l'espe­rit de reca­pi­tu­lació i renai­xe­ment de la pròpia Madrid, 1987.