Això no és Àfrica

El Petit Palau va regis­trar una molt bona entrada amb la posada de llarg del segon disc de The Sei­hos. Un tre­ball en què el quar­tet bar­ce­loní, encapçalat pel can­tant i gui­tar­rista Gui­llem Haro i amb el bai­xista de Manel Martí Maymó a les seves files, vira cap a les sono­ri­tats afro­pop, i acon­se­gueix així una fórmula que els dota d'un per­fil propi en l'escena cata­lana.

Per remar­car l'accent africà la banda va con­vi­dar al bai­xista moçambiquès esta­blert a Bar­ce­lona Childo Tho­mas, qui va fer obrir els ulls del grup a l'obra d'artis­tes com ara Fela Kuti o Louis Mhlanga. Ple­gats van ence­tar el reci­tal amb la dinàmica Uni­ver­sal, una de les seves com­po­si­ci­ons més rodo­nes. Reforçats per un quar­tet de corda i un trio de vents, van sonar prou com­pac­tes en cançons com ara la repo­sada Any day now o Sum­mer siesta, a la qual van afe­gir, apro­fi­tant l'efemèride del 14 d'abril, unes notes de l'Himne de Riego. Per norma gene­ral, però, encara són verds. Sonen caòtics i un pèl dis­per­sos.

El grup va apro­fi­tar el reci­tal per estre­nar un tema nou, Gre­ece, i també van tenir temps per a les ver­si­ons: Man­sard roof, dels seus reve­ren­ci­ats Vam­pire Wekend; Like a Rolling Stone, de Bob Dylan, i One after 909, dels Beat­les, que va fer que el públic s'aixequés de la cadira. Van tan­car el reci­tal amb Childo, una cançó bate­jada així en honor del mateix Childo Tho­mas, que va pujar de nou a l'esce­nari. Ho inten­ten, però els queda camí per recórrer. Això no és Àfrica.