cultura

Poesia

La vida ben llegida

El ter­cer lli­bre de Ricard Gar­cia apro­fun­deix la línia ini­ci­ada amb l'ante­rior, l'excel·lent De secreta vida (2008). Això es veu en l'alter­nança entre el poema i el poema en prosa. Si de cas, El lli­bre que lle­gies amplia el ven­tall temàtic res­pecte de l'esmen­tat. Pot­ser és una obra més dinàmica. I així, la comen­cem a lle­gir i ens fa l'efecte de tro­bar-nos amb un per­so­natge que esdevé notari de la intempèrie i el silenci. Algú que té una cura espe­cial a regis­trar el dar­rer ins­tant de llum del ves­pre, la claror mori­dora; i que ho fa amb l'ànim com­pas­siu amb què l'últim raig del dia del poema Pie­tat, de Josep Car­ner, s'ocu­pava de dau­rar una fulla que estava a punt de caure de l'arbre. La mirada de Gar­cia se'ns revela sem­pre amb una extrema deli­ca­desa, atenta a cop­sar “el silenci quiet de cada fulla de cada arbre”. Dic bé: la mirada copsa el silenci, de la mateixa manera que és capaç de des­co­brir com es des­carna un car­rer o un pai­satge, o d'enten­dre i assu­mir, en una nit de neu, “que siguin fets de des­pu­lles, els records”.

Les dues pri­me­res parts refle­xi­o­nen sobre la intempèrie i una certa des­em­pa­rança. La pluja s'hi fa sen­tir, i posa en marxa els res­sorts de l'evo­cació: “la pluja mulla cada racó de la memòria”. He escrit des­em­pa­rança. Alguns ver­sos ens la fan avi­nent d'una manera memo­ra­ble: “com el furgó de cua t'esmunys en el no-res, / men­tre, amb el pes de la por a les cames, / et col­gues sota els llençols estri­pats de la nit”. Per altra banda, aquesta poe­sia, sem­pre tan a prop de la terra i dels seus cicles natu­rals, de vega­des recorda la lírica ori­en­tal i la pràctica de la medi­tació. Això de viure... expressa un desig de desésser, com també ho fa Qui­e­tud mine­ral: “Ja no pen­sa­ves les parau­les, no les havies de menes­ter.” En defi­ni­tiva, “obli­dar-se de viure”, com pro­po­sava en un poema del lli­bre ante­rior.

La memòria, com un guant cap­gi­rat

La memòria, o el seu revers, torna a aparèixer en el magnífic Des­memòria, el final del qual no em sé estar de citar, per la seva bellesa: “aquest sen­ti­ment que de la memòria te'n queda només un guant cap­gi­rat i amb les pun­tes dels dits gas­ta­des”. L'extrema –i com­mo­ve­dora– con­creció d'alguns poe­mes de Gar­cia es desen­vo­lupa, amb més pro­pi­e­tat, en la ter­cera part –més esti­val, més joiosa–. Si en les dues ante­ri­ors pesa­ven la tar­dor i l'hivern (“un temps d'olors i gus­tos més pas­to­sos”, ens diu el poeta hor­to­nenc de la pri­mera; Valentí Puig va escriure que, a la tar­dor, “can­vien –més den­ses i suco­ses– les car­tes dels res­tau­rants”), ara és més aviat l'estiu, el pro­ta­go­nista. L'agost hi treu el cap: “lla­vors pot­ser el temps fluirà, com el cor de les figues, carnós i dolç”.

La pre­cisió –i la con­creció– del vers de Gar­cia no ens aban­dona mai: ja sigui per des­criure una pela de taronja que es crema en una estufa tot per­fu­mant una habi­tació, ja sigui per recor­dar el gust d'un tomàquet o la reso­lució de l'hor­tolà que, càvec en mà, un peu en un solc i l'altre peu en un altre, can­via el curs de les aigües. Un lli­bre que té la pode­rosa vir­tut de fer com­pa­nyia al lec­tor.

El llibre que llegies Autor: Ricard Garcia Premi Vila de Martorell Editorial: Igitur Montblanc, 2012 Pàgines: 76 Preu: 10 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.