Goig etern

Fa prop de vint anys que van junts i és sor­pre­nent com con­ti­nuen fixats en el mateix patró que va esta­blir el seu punt de par­tença. Tant el reper­tori com la fórmula que prac­ti­quen –a mig camí entre el jazz, el fla­menc i altres deri­va­des que tan aviat es decan­ten cap al rock com cap a la medi­terrània– s'han man­tin­gut gai­rebé intac­tes en aquests dos decen­nis. Qual­se­vol altra for­mació hau­ria estat acu­sada d'immo­bi­lisme, però en el cas de Car­les Bena­vent, Jorge Pardo i Tino Di Geraldo, l'entu­si­asme con­ti­nua des­pert i el públic que els segueix no busca altra cosa que allò que els donen. I això, quan es tracta de tres músics que es conei­xen de tota la vida i que són autèntics mes­tres dels seus ins­tru­ments, vol dir una exhi­bició de pri­mera mag­ni­tud. Pot­ser no va ser casual que la vet­llada s'obrís amb la rumba Eterno, sig­nada per Pardo, perquè allò que sem­bla etern és el goig de veure aquests tres mons­tres en acció. Vam sen­tir com els tan­gui­llos de Bena­vent –Viva Cai– con­vi­uen amb La cigarra de Pardo, o com l'home­natge del bai­xista català al seu admi­rat Jaco Pas­to­rius –Blu­es­to­rius– pre­ce­deix el tri­but del bate­ria Di Geraldo al patri­arca del compàs Diego Car­rasco –Diego–. Vam dei­xar-nos sac­se­jar per la flauta de Pardo posseïda per un fan­dango de Morente après de Camarón i el trio va enfi­lar el dar­rer tram de la nit amb dos tan­gos entre­llaçats per rema­tar la feina amb unes bulerías i reser­var-se un últim car­tutx en forma d'explo­siva com­bi­natòria entre Peter Gunn i Ravel. Un disc en directe i un altre d'estudi pot sem­blar un botí escàs per a un trio amb molt recor­re­gut i sobrat de vir­tuts, però la van encer­tar de ple amb el títol del seu dar­rer tre­ball: Sin pre­ce­den­tes.