Els nous papers

Ja temíem que aquest país petit nos­tre, esca­nyat per la doble plaga de la crisi i el colo­ni­a­lisme –que ha con­ver­tit la cul­tura en el més pres­cin­di­ble dels luxes–, balafiés l'opor­tu­ni­tat de cele­brar com cal el segon cen­te­nari del nai­xe­ment d'un dels grans novel·lis­tes de la història, quan, tot d'una, s'ha produït un d'aquells mira­cles que tan sols tenen lloc de tard en tard: la publi­cació d'una nova versió d'Els papers pòstums del Club Pickwick, de Char­les Dickens.

Dis­po­sant com dis­posàvem de la versió de Josep Car­ner del 1934, que té una aura de versió canònica, quasi into­ca­ble –“Dickens traduït per Car­ner és dues vega­des Dickens”, s'havia arri­bat a dir–, l'edi­tor, al seu bloc, es pre­gunta: “Un altre Pickwick és pos­si­ble?” El tra­duc­tor, al seu web, hi res­pon afir­ma­ti­va­ment, rao­nant-ne els motius. Nosal­tres hi afe­gim: no tan sols és pos­si­ble sinó, almenys, con­ve­ni­ent.

No pas per demèrit de la versió del colos­sal poeta –tot i que, en algun moment, faci més aviat la impressió que “Dickens traduït per Car­ner és dues vega­des... Car­ner!”– sinó perquè, ven­tu­ro­sa­ment, ja hem superat la neces­si­tat de sal­var-nos els mots que con­vertí la majo­ria de les seves tra­duc­ci­ons en tas­ques de pre­ser­vació lingüística, que difi­cul­ta­ren que la prosa àgil i lle­gi­dora de l'autor de Conte de Nadal sem­pre fos con­ser­vada amb la deguda fide­li­tat.

Dei­xant de cos­tat aquests aspec­tes, és pro­ba­ble que el pri­mer que sor­pren­gui al lec­tor habi­tual de l'immens novel·lista anglès en sub­mer­gir-se en aquesta volu­mi­nosa obra sigui el seu caire humorístic, allu­nyat de la imatge que recor­dem dels seus lli­bres cone­guts (Oli­ver Twist, David Cop­per­fi­eld o Grans espe­ran­ces): la llàgrima ha estat subs­tituïda per la ria­lla; la tragèdia, per la comèdia.

En comp­tes de seguir les pet­ges d'Èsquil o de Sòfocles, com podríem espe­rar, Dickens irrompé en el camp de la lite­ra­tura seguint les d'Aristòfanes i Terenci: amb una ori­en­tació humorística que es bur­lava de tot i tot ho cap­gi­rava: per més que els pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals de la novel·la for­men part de les clas­ses adi­ne­ra­des, són les mit­ja­nes i, prin­ci­pal­ment, les bai­xes les que esde­ve­nen nucle­ars. El ser­vei i les clas­ses menes­trals –que tenen el rol dels esclaus en el tea­tre grec– no només els fan ombra cada vegada que apa­rei­xen en escena, sinó que els reso­len tots els seus con­flic­tes.

Con­flic­tes, tot i que bàsics, que les clas­ses altes no són capa­ces ni d'aca­rar. Samuel Pickwick, l'insigne pre­si­dent del club que du el seu nom, és un Oblómov abans d'Oblómov: una superba encar­nació de l'aristòcrata empo­brit física­ment i espi­ri­tual, de l'home super­flu, incapaç de pren­dre deci­si­ons. Esdevé l'epígon dels tan glo­ri­o­sos com admi­ra­bles per­so­nat­ges de les novel·les de Jane Aus­ten. D'aquells ina­bas­ta­bles aristòcra­tes vic­to­ri­ans, immer­sos en la seva oci­o­si­tat atuïdora i anor­re­a­dora, que con­su­mei­xen mise­ra­ble­ment les seves ren­des tot con­su­mint-se ells matei­xos.

La soci­e­tat del pri­mer terç del XIX que ens pre­sen­ten els doc­tes mem­bres del Club Pickwick no serà ja la que reflec­teix el mirall shakes­pe­arià. La cor­ro­siva i impla­ca­ble sor­ne­gue­ria del geni de Ports­mouth, més que no pas des­criure-la, du a terme una ana­to­mia –una bru­tal i inde­le­ble acta de defunció– de les clas­ses altes de la soci­e­tat del seu temps, con­dem­na­des a ser subs­tituïdes per la bur­ge­sia.

Aquest canvi de cen­tra­li­tat social de la classe domi­nant, pre­sent al llarg de tota l'obra, esdevé encara més palès a les esce­nes de les Sales d'Assem­blees de Bath, con­ver­ti­des en l'antítesi de les exqui­si­des fes­tes aus­te­ni­a­nes; en una visió càustica de l'aris­tocràcia des de dar­rere del mirall burgès.

Segu­ra­ment és aquesta raó, junt amb la més que palesa ins­pi­ració qui­xo­tesca, la que induí Dickens a esco­llir un home d'edat avançada com a pro­ta­go­nista, que ho és tot menys un Bil­dungs­ro­man con­ven­ci­o­nal. Al con­trari, en comp­tes de trac­tar-se d'una novel·la de for­mació –física, cul­tu­ral i moral, però sobre­tot exis­ten­cial– d'un pro­ta­go­nista des de la joven­tut fins a la madu­resa, ens mos­tra catastròfics efec­tes que pro­voca en un home madur i els seus acom­pa­nyants gens il·lus­trats. Tal com suc­ce­eix amb El Qui­xot, el nen gran que és en rea­li­tat l'anti­he­roi dickensià aca­barà des­co­brint, a base d'una inter­mi­na­ble suc­cessió de pati­ments pro­vo­cats per l'explo­siva com­bi­nació entre la seva arcàdica innocència i la seva inven­ci­ble inca­pa­ci­tat de deci­dir, que el seu quest exis­ten­cial estava fatal­ment con­dem­nat al més irre­me­ia­ble dels fra­cas­sos.

Que, com el seu model, hau­ria fet millor que­dant-se a casa. El destí de tots dos, una vegada afron­tat el món exte­rior, tan des­co­ne­gut com incom­pren­si­ble, no podia ésser altre que la mort: física en el cas de l'enfo­llit man­xec; espi­ri­tual o metafòrica –reclusió en la caseta i l'hor­tet– en el cas de l'ingenu cava­ller lon­di­nenc. A l'evi­dent ascendència cer­van­tina devem la presència del per­so­natge més des­ta­cat, emblemàtic i ino­bli­da­ble de la novel·la: Sam Weller. Com Sancho Panza, el criat de Pickwick –anta­go­nista i alhora impres­cin­di­ble com­ple­ment del seu amo– l'acom­pa­nyarà fidel­ment a par­tir de la seva segona sor­tida. Si l'escu­der del Qui­xot no entra en escena més que a par­tir del capítol 7 de la pri­mera part, el ser­vent pickwickià no serà con­trac­tat fins al capítol XIII.

La simi­li­tud o el paral·lelisme entre els dos per­so­nat­ges es fa més patent perquè no única­ment actuen d'una manera simi­lar i com­plei­xen una idèntica funció –per­me­tre als seus res­pec­tius senyors entrar en con­tacte amb la rea­li­tat, esde­ve­nint la seva consciència, posant seny allí on ells llau­ren desraó– sinó que, men­tre Sancho se ser­veix d'una inces­sant suc­cessió de refranys i pro­ver­bis, Sam, el seu sòsia anglès, recorre inces­sant­ment a un deves­sall inde­tu­ra­ble de diver­ti­des refle­xi­ons: “I espero que la nos­tra conei­xença sigui llarga, com va dir el cava­ller al bit­llet de cinc lliu­res”; “Només he aju­dat la natu­ra­lesa, tal com va dir el metge a la mare del noi, després de cau­sar-li la mort en una sag­nia.”

No és la qui­xo­tesca l'única influència que plana damunt d'Els papers pòstums del Club Pickwick. Alguns refe­rents antics són pal­pa­bles. A fi d'asso­lir la iro­nia, Dickens fa ser­vir ele­ments paròdics de clàssics, escan­da­llats de la infi­nita arrel homèrica. Però no tan sols d'ella: si, per una banda, Pickwick és una trans­po­sició satírica i cari­ca­tu­resca d'un Odis­seu modern, és alhora un Jason redi­viu acom­pa­nyat pels seus malas­trucs argo­nau­tes: “Envol­tat pels homes que s'havien ofert a com­par­tir els perills dels seus viat­ges, i que esta­ven des­ti­nats a par­ti­ci­par de la glòria dels seus des­co­bri­ments.” Un heroi clàssic que té al seu davant tas­ques de caire her­culi. Por­ta­des a l'extrem i ridi­cu­lit­za­des, no cal dir-ho: només dei­xar enrere el por­tal de la llar, ja duen a terme la seva pri­mera gesta heroica... bara­llant-se amb el cot­xer!

Un exem­ple de la volun­tat paròdica és l'inici del capítol II –“Aquell pun­tual ser­vi­dor de tota feina, el sol, aca­bava de sor­tir i de començar a difon­dre llum en el matí”– que calca el començament del Cant III de l'Odis­sea: “Ja el sol dei­xava la mar de bellíssi­mes aigües, pujava pel fir­ma­ment de bronze, fent llum per als déus que no moren i per als homes mor­tals.” L'autor de Temps difícils man­tindrà l'equi­pa­ració entre el seu per­so­natge i els déus. Amb tot, tant o més impor­tant que les seves fonts d'ins­pi­ració ha estat la pre­gona petja que Pickwick ha produït en obres poste­ri­ors. Podem ras­tre­jar la seva ombra allar­gada en Bou­vard et Peuc­het, una obra que Flau­bert, en una lle­tra escrita a Adèle Per­rot, con­si­de­rava que seria –com la seva pre­de­ces­sora– “una mena d'enci­clopèdia de la bes­ti­esa humana”.

I, prin­ci­pal­ment, en el magis­tral L'idi­ota de Dos­to­ievski. No hi ha cap mena de dubte que l'home bo i ínte­gre que és el príncep Mixkin deu molt al per­so­natge dickensià carac­te­rit­zat per “una expressió de filan­tro­pia uni­ver­sal”, per la “bene­volència gene­ral”, per ésser “la per­so­ni­fi­cació mateixa de la bon­dat i la huma­ni­tat.”

En síntesi, és con­ve­ni­ent donar la ben­vin­guda a aquesta tra­ducció de Miquel Casa­cu­berta, més fidel a la prosa directa i gens recar­go­lada de l'autor anglès, que per­met de nou assa­bo­rir el plaer de cap­bus­sar-nos en l'hila­rant viatge de des­co­berta que duen a terme dos dels per­so­nat­ges més ino­bli­da­bles de la lite­ra­tura: Samuel Pickwick i Sam Weller. Si ens deci­dim a acom­pa­nyar-los, no tan sols apren­drem l'abisme que separa l'humor intel·ligent del que no ho és –l'humor d'allò que pretén ser-ho– sinó que ens aca­barà sabent greu que Dickens dediqués només mil dues-cen­tes pàgines a l'obra.