El teatre i la vida

Tots els ingre­di­ents de l'èxit hi van ser: una obra atrac­tiva com és Adri­ana Lecouv­reur de Cilèa, una acu­rada direcció musi­cal, un mun­tatge bri­llant i intel·ligent, i un equip vocal de pri­mera mag­ni­tud. Un cop superat amb nota el repte ini­cial d'una Io son l'umile ance­lla escul­pida amb exqui­si­desa, Bar­bara Frit­toli va anar a més en una Adri­ana de noble sen­si­bi­li­tat, amb un cant que evi­tava els des­bor­da­ments gro­llers (l'àmplia experiència mozar­ti­ana es va fer notar) per apos­tar per l'esfu­ma­tura i el matís, cul­mi­nant en un quart acte on la tem­pe­ra­tura emo­ci­o­nal va arri­bar a les cotes màximes. En un moment de forma exul­tant, Roberto Alagna va ser un Mau­ri­zio tot passió, amb la gene­ro­si­tat vocal marca de la casa i amb una bona sin­to­nia amb la seva par­te­naire. Dolora Zajick manté l'auto­ri­tat d'un ins­tru­ment pri­vi­le­giat, encara que Acerba voluttà la va posar en difi­cul­tats, però no es pot dir que ni el gest ni el fra­seig d'aquesta Boui­llon fos­sin gaire prin­ci­pescs. Mic­hon­net, un dels papers de més bona per­sona del reper­tori de baríton, va tro­bar la justa ten­dresa en Joan Pons (quants anys feia que no pro­ta­go­nit­zava una estrena al Liceu?), men­tre que Paco Vas va ofe­rir una altra impa­ga­ble vinyeta com a Abate.

Mau­ri­zio Benini va equi­li­brar l'atenció a les neces­si­tats dels can­tants amb el res­pecte a la refi­nada escrip­tura orques­tral de Cilèa, obte­nint una nota­bilíssima pres­tació de l'orques­tra (la deli­cada con­clusió de l'obra va ser màgica). El mun­tatge de David McVi­car unia esplen­dor visual i minu­ci­osa direcció d'actors per situar-hi en el cen­tre el món del tea­tre on la Lecouv­reur és reina i senyora: va ser de justícia que els seus com­panys li retes­sin home­natge en l'últim ins­tant de vida, una imatge pre­ci­osa per tan­car una funció rodona.