la crònica

Imatges per aturar el temps

Bill Viola, Premi Internacional Catalunya, inaugura al Bòlit l'exposició «Nits fosques de l'ànima» amb els també creadors de videoinstal·lacions Manuel Saiz i Toni Serra

Que Bill Viola exposi a Girona és un pur atre­vi­ment. Que a sobre li hagin aca­bat de con­ce­dir el Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya i pogués apro­fi­tar-ho per assis­tir a la inau­gu­ració de la mos­tra giro­nina és una ines­pe­rada, feliç coin­cidència, que agra­ei­xen als espe­rits eva­nes­cents que ale­te­gen als tre­balls d'aquest pre­cur­sor del vide­o­art tant la direc­tora del Cen­tre d'Art Con­tem­po­rani Bòlit, Rosa Pera, com el res­pon­sa­ble del Fes­ti­val de Músiques Reli­gi­o­ses, Víctor Gar­cia, que pla­ne­jant una acció sonada per cele­brar el desè ani­ver­sari de la cita musi­cal van incórrer en la teme­ri­tat de dema­nar la col·labo­ració d'un artista de gran volada, apa­rent­ment inac­ces­si­ble, que, vés per on, va res­pon­dre a una tal audàcia accep­tant la invi­tació de bon grat. Una imatge de la vide­oins­tal·lació que pre­senta a la cape­lla de Sant Nico­lau, The mes­sen­ger (1996), una recre­ació extra­or­dinària­ment deli­cada i poètica del trànsit de la vida a la mort que embol­ca­lla l'espec­ta­dor en una atmos­fera bom­bo­lle­jant, ha ser­vit per il·lus­trar el car­tell del desè Fes­ti­val de Músiques Reli­gi­o­ses i, en certa manera, per uni­fi­car dins una mateixa aurèola d'espi­ri­tu­a­li­tat i somni les pro­pos­tes cre­a­ti­ves de Manuel Saiz (Logro­nyo, 1961) i Toni Serra (Bar­ce­lona, 1961), els artis­tes que l'acom­pa­nyen en la nova expo­sició del Bòlit, Nits fos­ques de l'ànima, un títol que es banya sense com­ple­xos en les aigües ine­fa­bles de la poe­sia de Sant Joan de la Creu i la seva ànsia per donar nom a l'inco­ne­gut i l'intan­gi­ble. Que ningú no s'espanti, però: Bill Viola (Nova York, 1951) és un home pro­fun­da­ment sen­si­ble a les inte­ri­o­ri­tats de l'ànima, però prou savi per saber riure's de si mateix quan el res­pecte per la seva pres­ti­gi­osa tra­jectòria es trans­forma en ido­la­tria. «A vega­des puc sem­blar nor­mal i tot», adver­tia ahir acla­pa­rat pels elo­gis d'artis­tes i admi­ra­dors que li retien tri­but pel seu mes­tratge. Tenia raó: a vega­des és tan nor­mal que arriba a ser sen­sat i tot, com quan va pun­tu­a­lit­zar que «Déu no hi és mai, a les guer­res que es decla­ren en nom seu», o que l'art, per la seva capa­ci­tat de trans­me­tre experiències uni­ver­sals, ha de tenir una posició cen­tral en el debat polític i social del món, o que la tec­no­lo­gia, la màquina, no té cap importància si no és en relació amb qui la mani­pula, reme­tent-se a la famosa sentència del Dalai Lama segons la qual una for­qui­lla pot ser­vir per ali­men­tar l'altre, o bé per matar-lo. Viola, que entén la imatge vide­ogràfica com una ocasió per atu­rar el temps, per fer-lo visi­ble, tenia pre­vist crear la seva pròpia sus­pensió espi­ri­tual abans del dens pro­grama d'acti­vi­tats que l'espera a par­tir de dimarts a Bar­ce­lona, amb motiu de rebre el Premi Cata­lu­nya, pas­sant el cap de set­mana a Cadaqués i el cap de Creus, que són també una forma d'experiència reli­gi­osa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.