Obsessions raonades

L'obsessió mesu­rada pel rao­na­ment, cui­dada de modes pas­sat­ge­res i ali­men­tada amb l'estudi tenaç de totes les seves ves­sants és l'essència cre­a­tiva de Cesc Gela­bert. Ara en com­par­teix algu­nes inti­mi­tats a través de vuit petits solos, alguns dels quals cre­ats espe­ci­al­ment per a l'ocasió, altres d'obres ante­ri­ors, que acom­pa­nya amb l'esbós del seu pen­sa­ment maniàtic. Són idees que es tro­ben en qual­se­vol de les seves obres, si bé, un cop aïlla­des, per­me­ten clas­si­fi­car-se en qua­tre eixos prin­ci­pals:

La pri­mera de les obses­si­ons que ens des­vet­lla és la de la forma. Es plan­teja que, per tal de crear noves imat­ges, cal morir i tor­nar a néixer en cada movi­ment. Per això, a V.O.1 apa­reix dins un ves­tit com­ple­ta­ment tapat, volum informe en trans­for­mació perpètuaal cos­tat de la música de Borja Ramos, que crea un con­trast mera­vellós quan se'l treu i en surt amb una gra­nota blava sense mànigues que subrat­lla la presència gai­rebé etèria del ballarí.

Però Gela­bert diu que la dansa és habi­tar el cos amb el cor i la ment, base de la seva segona obsessió. Ho exem­pli­fica en els Pre­lu­dis (2002) i Al Capone (1982), dues llui­tes ben dife­rents per aquest habi­tar, que van més enllà de la core­o­gra­fia: la bata­lla es debat en la quan­ti­tat d'ener­gia justa per dis­sol­dre's en l'espai –com si sem­pre hi hagués estat, fent exac­ta­ment això que està fent–, i en la música –que el xucla i el rebota tal­ment es tractés de sons con­ver­tits en imat­ges–.

La ter­cera obsessió de Cesc Gela­bert rau en la capa­ci­tat del movi­ment per pro­vo­car sen­sa­ci­ons, i a V.O.2 en com­posa tot un catàleg. Són mis­sat­ges encap­su­lats al cal·ligrama del seu cos que fil­trem a través de la nos­tra història per­so­nal i d'espècie, que és prin­ci­pal­ment una història de la comu­ni­cació. La capi­tana de totes les sen­sa­ci­ons, l'amor, té al seu Funny Valen­tine (2005) un tor­rent d'oscil·laci­ons intros­pec­ti­ves ben dol­ces. Tot i el marge d'equívoc dels mis­sat­ges cor­po­rals, hi ha petits espais de com­prensió tàcita, en els quals no calen majors expli­ca­ci­ons, com en la cul­tura local d'un país o una escola con­creta.

La sar­dana de L'enyor (2001) i l'home­natge al seu mes­tre Gerard Boh­ner a V.O.3 repre­sen­ten la quarta de les seves obses­si­ons, la cul­tura com­par­tida: moure's de manera que et reco­ne­guis i et reco­ne­guin.

Sens dubte, Gela­bert és part de la nos­tra cul­tura, i les seves obses­si­ons són el nos­tre plaer.