‘Trovatore' amb veus

No ens enga­nyem, més enllà de les impro­ba­bi­li­tats del lli­bret, i per molt que es faci una pro­posta dra­matúrgica potent, per pro­gra­mar Il Tro­va­tore o es dis­posa de qua­tre can­tants que arros­se­guin o millor que­dar-se a casa. Per obrir el cinquè Fes­ti­val del Medi­ter­rani, el Palau de les Arts va reu­nir un repar­ti­ment remar­ca­ble que jus­ti­fi­cava dei­xar el sofà. Maria Agresta té prou atots per ser una gran Leo­nora: veu impor­tant, de cen­tre sòlid i agut segur, agi­li­tats sufi­ci­ents i fra­seig ele­gant. Amb el temps segur que la inter­pre­tació esdevé menys plàcida i més per­so­nal. Man­rico va ser defen­sat pels recur­sos, impres­si­o­nants, de Jorge de León, amb un ins­tru­ment sa, ben tim­brat, potent, un terç supe­rior espec­ta­cu­lar i una expres­si­vi­tat càlida. Llàstima que la dinàmica pre­fe­rida del tenor canari sigui el forte. Juan Jesús Rodríguez va ser un Luna con­vo­cat a última hora, esten­tori en oca­si­ons, però amb auto­ri­tat més que sufi­ci­ent, men­tre que Eka­te­rina Sement­xuk va ser una Azu­cena tru­cu­lenta que va posar la pell de gallina quan tocava (en expli­car com va cre­mar el seu fill i quan con­suma la ven­jança).

Poques òperes haurà diri­git tan bé a València Zubin Mehta com aquest capo­la­voro verdià. Amb una orques­tra en bona forma i un cor exul­tant, el músic indi va donar el tremp just a un dis­curs que sem­pre mirava enda­vant. La pro­ducció de Gerardo Vera sem­blava voler subrat­llar el rere­fons de guerra civil de la trama. Només sem­blava, perquè més enllà d'alguns detalls (els gita­nos com a refu­gi­ats), la seva direcció es va limi­tar a dei­xar que els pro­ta­go­nis­tes can­tes­sin les seves àries ben enda­vant de l'esce­nari.