La infinitud del dolor

Poc s'hau­ria ima­gi­nat David Gross­man (Jeru­sa­lem, 1954) que la seva car­rera i la seva vida pati­ria un ter­ratrèmol l'agost del 2006: el seu fill va caure aba­tut durant l'ofen­siva isra­e­li­ana al Líban. Més que un punt i a part, el 2006 va mar­car un abans i un després en l'estratègia mili­tar d'Israel con­tra els seus veïns bel·lige­rants. La des­feta dels sol­dats hebreus en aquell labe­rint va supo­sar mol­tes coses –ara els àrabs es maten entre ells, fins i tot a Bei­rut torna el rum-rum–, però per a Gross­man –gran escrip­tor, gran paci­fista– va impli­car la mort en vida per la des­a­pa­rició del seu esti­mat fill.

No sé si com a teràpia de super­vivència, el nar­ra­dor ges­ta­ria Tota una vida, una pregària, el kad­disch sobre l'ine­vi­ta­ble. Ambi­en­tada en el si d'una família mar­cada per la història con­tem­porània d'Israel, Tota una vida recre­ava epi­so­dis històrics, però també sen­sa­ci­ons: per­dre's al desert de Gali­lea per evi­tar que et puguin noti­fi­car que el teu fill és mort. Cai­gut fora del temps va més enllà. Les referències pas­sen pel sen­ti­ment elegíac del buit, a través d'una nar­ració en vers, sovint dia­lo­gada, de la infi­ni­tud del dolor: “Durant cinc anys hem silen­ciat aque­lla nit. Tu vas emmu­dir pri­mer, i després jo. A tu t'anava bé el silenci, però a mi m'estre­nyia el coll. Una dar­rere l'altra, mori­ren les parau­les, érem com una casa on len­ta­ment s'apa­guen els llums, fins a fer-s'hi una obs­cura qui­e­tud.”

Els pro­ta­go­nis­tes s'inter­ro­guen sobre el rere­fons de la consciència i el dolor, sobre la neces­si­tat de con­ti­nuar junts quan el fill és mort i sobre la mateixa inèrcia de l'existència. En tots aquest anys, he seguit l'evo­lució de David Gross­man davant de la gra­ve­tat de la seva cir­cumstància, i m'ha estra­nyat la for­ta­lesa del seu com­promís amb la pau, però també amb la lite­ra­tura. Dit això com una pre­missa ini­cial, cal dir que Cai­gut fora del temps serà un dels grans monu­ments de la lite­ra­tura moderna, si es que sobre­viu alguna cosa. La poe­sia es nar­ra­ti­vitza i la nar­ra­tiva es poe­titza dins d'un híbrid que és l'essència de la lite­ra­tura: “La desgràcia s'eva­pora, ascen­deix i es vessa, com un pou sense fons. Però ja ho sé –men­tre em quedi un alè de vida pouaré, beuré i ves­saré les tene­bres d'aquest moment.” El lli­bre és un adéu i un antídot al temps hos­til.