Poesia i escena

Des que va estre­nar Wamba va! al Mer­cat de les Flors (2005), sóc un admi­ra­dor de Pedrals i la colla de poe­tes que vaig bate­jar “els infec­ta­bles” car han retor­nat la poe­sia al seu espai natu­ral: el mestís directe escènic. Per això ens ha sem­blat una ini­ci­a­tiva plena d'encert el Cicle Josep Pedrals a La Seca que va aca­bar diu­menge amb el segon dels espec­ta­cles pro­gra­mats, un mun­tatge d'Iban Bel­tran sobre una novel·la de Pedrals que pre­senta expres­sius res­sons dels pobles ima­gi­na­ris de Mercè Rodo­reda (Viat­ges i flors). A El fur­ga­tori, el fil con­duc­tor és el per­so­natge de Quim Porta, un estudiós de les tra­di­ci­ons popu­lars –home­natge als nos­tres grans folk­lo­ris­tes Aureli Cap­many i Joan Ama­des– que es dis­posa a estu­diar la vida i cos­tums del llo­gar­ret de Bolló, un poblet inven­tat on la gent gau­deix d'una molt satis­factòria sexu­a­li­tat i on les fogo­ses mos­ses es pas­sen per la pedra tot el que els fa goig, par­ti­cu­lar­ment si és foras­ter. Un argu­ment que ens recorda irre­me­ia­ble­ment el pri­mer tro­ba­dor, Guil­hem de Pei­tieu, que, fent-se el mut i aguan­tant en silenci les urpa­des del gat, va gau­dir d'Ermes­senda i Agnès 188 vega­des en una sola vui­tada. Per l'espec­ta­cle hi des­fi­len cap­gros­sos (els “nanos” de festa major), un esque­let de mulassa –màscara, cri­nera i cua, la resta és car­cassa–, o el rei Arlot, un fun­ci­o­nari reial que s'encar­re­gava del regi­ment de les putes, almenys des de mit­jan segle XIII fins a 1338, quan Pere III el va abo­lir, però que, ves per on, es va refu­giar a Bolló, on diuen que encara fa de rei de Car­nes­tol­tes. Hi sur­ten uns tite­lles tano­ques que ens posen al dia de les xafar­de­ries bollen­ques, el Doc­tor Soler fent de Mer­ca­der venecià (o valencià) a qui la Juli­eta del poble, després d'orde­nar-li “Cap al letto”, li va dema­nar que la “Mun­tesco”. Pedrals és un mala­ba­rista de parau­les i del doble sen­tit, un cas­tell de focs d'enginy i humo­risme capaç de des­criure una palla ver­bal –pas men­tal–: “Amb els dits fre­gava els mots / per dur-se la poe­sia, / com a tinta d'ambro­sia, / a altres lla­vis més remots”. O de situar com a pecu­liar de la vila la malal­tia d'un dels seus habi­ta­dors: l'afodòsia, això és, el vòmit de les pròpies dejec­ci­ons.

L'ele­vat esclat poètic d'El fur­ga­tori ha estat eixa­tat per Iban Bel­tran amb una exqui­sida sen­si­bi­li­tat musi­cal, incor­po­rant la gui­tar­rista i la can­ta­ora de Las Migas, que es mar­quen uns fla­mencs en català que fan caure d'esquena. El direc­tor també aporta alguna humo­rada, com quan els homes es reu­nei­xen a la plaça i un que se'ls mira diu: “Què hi foteu dalt de les cadi­res? Que esteu fet un Rigola?”, o com quan el mer­ca­der apa­reix en escena esti­rant una corda: un bram d'ase ens informa que hi duu lli­gat el ruc, com la vaca que s'enduia l'àvia de La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla d'Els Joglars. Expli­cada la faula, hom només pot con­cloure, amb Pedrals, que “tota sem­blança amb la coin­cidència és pura rea­li­tat”. Pel que fa als intèrprets, des­taca la con­so­li­dació de Daf­nis Bal­duf, el folk­lo­rista que furga en els para­di­sos de Bolló, i de la fres­cal Aina Huguet, que es mul­ti­plica en les dis­tin­tes noies sor­pre­nent­ment galants que poblen el lloc.

L'altre mun­tatge sobre l'obra de Pedrals que s'ha vist a La Seca, san­tu­ari del tea­tre més arris­cat, ha estat En comp­tes de la lle­tera, que va tenir la pecu­li­a­ri­tat que els seus cre­a­dors van des­do­blar-se en intèrprets. I és que l'obra van fer-la el mateix autor Pedrals, el direc­tor Jordi Oriol, l'il·lumi­na­dor Àlex Aviñoa i el músic Car­les Pedra­gosa. Tots qua­tre reci­ta­ven, actu­a­ven i toca­ven ins­tru­ments, en una peça pre­si­dida pels qua­tre ele­ments i amb un deco­rat en qua­tre reci­pi­ents: l'un amb escorça on es calava foc, l'altre amb aigua, un ter­cer amb sorra i el quart amb aèries plo­mes. La faula pre­senta uns ornitòlegs des­que­fe­rats que bus­quen la llètera, un ocell exòtic i lle­gen­dari, de tendències suïcides, que ponia els ous enlaire i en la cai­guda el pollet arren­cava el vol. És un mun­tatge extre­ma­ment acu­rat en els rit­mes i en el reci­tat, i ane­llat amb un fons sonor que ens remet a un pai­satge, una atmos­fera, un indret remot: el xiu­lar del cow­boy soli­tari del Far West, la pixa­rada del Man­neken Pis, el rauc de les gra­no­tes, els nyigo-nya­gos dels grills, l'udol del cucut... A la fi els intrèpids intèrprets es rebol­quen en la sorra, es remu­llen a ple­ret i, xops de dalt a baix, s'enfa­ri­nen, s'emplo­ma­llen i es ven­te­gen amb ven­ti­la­dor. Cal­ci­guen les plo­mes com si fos neu polar, i l'escorça com un llit de bra­ses. Un salt d'aigua de pla­ga­si­tats, una ale­nada de paro­nomàsies, calem­burs, antanàcla­sis, un rui­xat d'engi­nyo­sos acu­dits, un xup-xup d'audàcies ver­bals que enlai­ren l'audiència cap a experiències sono­res inèdites... Volem més Pedrals!