El llunyà oest

Les fron­te­res men­tals no figu­ren en cap mapa, però tenen una influència pode­rosa. Un clàssic: Bar­ce­lona mira amb des­con­fiança tot allò que sor­geixi del nos­tre Oest Llunyà. Les Ter­res de Ponent i les seves àrides gar­ri­gues ama­guen des de fa molts anys uns quants dia­mants en brut, artis­tes que sovint fan car­rera d'esquena a una capi­tal que els ignora. Podríem citar els noms de Xavier Baró, Lo Par­dal Roquer, Jordi Gasion... La llista és llarga i fan mal els oblits.

Sem­bla, però, que això també comença a can­viar. D'una de les dar­re­res per­les iler­ge­tes se n'està par­lant força: són Renaldo & Clara, un grup amb títol man­lle­vat a una pel·lícula de Bob Dylan que dijous va pre­sen­tar el seu segon EP, Lilà, a l'Heliogàbal de Gràcia. Van com­pe­tir con­tra el Sònar i la selecció espa­nyola, i se'n van sor­tir prou bé, mig omplint la sala d'un públic curiós i atre­vit. El pro­jecte el lidera la jove can­tant i com­po­si­tora Clara Viñals, una mena de versió 2.0 de la noia de por­ce­llana de Pau Riba, dolça, fràgil, gai­rebé de cris­tall. Això sí, a diferència de la de Riba, Viñals té ànima, i ho demos­tra.

Temes com ara D. i Altres anys, amb un ima­gi­nari cos­tu­mista que remet a la ciu­tat de Lleida, ens tras­lla­den a la manca de pre­ten­si­ons de l'ano­me­nat “so Donosti”, aquell pop naïf i melancòlic dels grups indies del Sant Sebastià dels anys noranta (La Buena Vida en seria l'exem­ple més obvi). Les noves cançons de Viñals, però, tenen un punt acústic més folk, reforçat per les cor­des i els vio­lins d'Hugo Alarcón. És el cas de Lilà i Al final de les mans, un tema àgil, de melo­dia adhe­rent. La inèdita Les runes denota sen­si­bi­li­tat poètica, igual que Fallits els plans. El resul­tat con­venç i sorprèn per la seva aus­te­ri­tat i sen­zi­llesa. El llunyà oest cada dia és més a prop.