L'aire que respirem

Hi ha ban­des que bri­llen amb llum pròpia entre les noves for­na­des del pop català. És el cas d'Ins­pira, que va omplir la sala 3 de l'Audi­tori per tan­car la gira del seu segon tre­ball, Esca­pis­tes. El grup del can­tant i com­po­si­tor Jordi Lanuza va demos­trar un esplèndid estat de forma: no és la seva una pro­posta super­fi­cial ni de con­sum ràpid. Al con­trari: té substància i pro­fun­di­tat, necessàries com l'aire que res­pi­rem. Hi ha cançons d'Ins­pira que entren de manera directa, com ara Talls nets d'arrel, la peça que va obrir la nit, o Humil­ment bri­llants. Lanuza entén la música com una mun­ta­nya russa d'emo­ci­ons: pot sonar flo­ral, boscós i gai­rebé bucòlic en temes com per exem­ple L'exèrcit dels mil petons o esde­ve­nir un oceà rebel a Som­nis de corall o El bosc del vell. És en aquests moments quan pren força la base rítmica de la for­mació, reforçada a l'Audi­tori amb una segona bate­ria a càrrec de Pau Vallvé.

El grup va recu­pe­rar cançons del seu pri­mer disc, Cova pla­centa, i va estre­nar tres peces que for­ma­ran part del seu pròxim disc: Amunt, l'èpica El refugi de les hores i Can­tem més fort que mai, un tema que, com va expli­car Lanuza, “mira cap enfora en un moment en què hi ha coses que no ens agra­den”. La nit va ser prolífica en col·labo­ra­ci­ons, com ara la de Maria Coma al piano amb Sona el des­per­ta­dor, Enric Mon­te­fusco (Stands­till) com­par­tint pro­ta­go­nisme vocal a Ona­des de nit i Valen Nieto i Pep Rius (Ray­di­baum) a Plou (i no vol parar).

El con­cert era l'últim de la tem­po­rada de Músiques Moder­nes de l'Audi­tori. El pròxim curs no n'hi haurà, i la música pop que­darà inte­grada en la pro­gra­mació gene­ra­lista. Veu­rem què en resulta. Una llàstima, sobre­tot en un moment de gran efer­vescència de l'escena naci­o­nal.