Ens espatllem amb els anys

Podria haver estat una iro­nia colos­sal que RL, un dels prin­ci­pals per­so­nat­ges de Tot, la pri­mera novel·la de Kevin Canty que es tra­du­eix en la nos­tra llen­gua i publica Empúries, sigui pro­pi­e­tari d'una botiga de pesca que ofe­reix un ser­vei de guia pel Bit­ter­root, un dels rius més popu­lars entre els pes­ca­dors de Mon­tana, no gaire lluny de Yellows­tone. I ho podria haver estat perquè RL va ben per­dut. Com Layla, la seva filla, de només dinou anys, que enyora Daniel, el noi que estima, perquè fa mesos que està estu­di­ant a Rússia, que se sent rebut­jada i sola i que s'ena­mora d'Edgar, que està casat, que té un nen petit i força més anys que ella i que tre­ba­lla de guia amb RL. I encara hi ha June, que és vídua, que és amiga de RL i que va viure una època pro­pera a la feli­ci­tat amb el seu marit, que fa anys que és mort. Li queda Rosco, el gos, i després, només la casa, i, després, ni això perquè la ven. “M'han dit que estàs podrida de diners”, li diu Layla. “No exac­ta­ment, però hi estic més a prop que abans.” I, encara hi ha Betsy, la més hippy i la que ha can­viat menys, que va ser amant de RL, que viu a la vall del Swan i que ara té un càncer. Deso­la­dora, la casa on viu. I la família. De fet, tots els prin­ci­pals per­so­nat­ges d'aquesta novel·la ben escrita, però no gaire ori­gi­nal, de capítols curts, de caràcters ben tre­ba­llats i car­re­gada de sen­si­bi­li­tat tenen el mateix sen­ti­ment de pèrdua que té June. No són tan dife­rents. Pot­ser això cansa una mica. Tam­poc Layla, tot i que, per raons òbvies, no té tant de pas­sat on haver nau­fra­gat. “El temps ho ani­hila tot”, lle­geixo en un moment. I, en un altre, Layla diu: “ La gent no es fa gran. Només s'espat­lla.” Tot, però, no és una novel·la pes­si­mista. Sem­pre hi ha una llum o un bri d'espe­rança o un cop de sort que anima tots aquests per­so­nat­ges, encara que només ho sug­ge­rei­xin, que no ho aca­bin de for­mu­lar. Hau­ria d'haver-nos-ho expli­cat Kevin Canty? A mi em sem­bla que sí. Però es rabeja en aquest ins­tant llarguíssim de deso­ri­en­tació i de pèrdua, quasi tot un grup de vides.