Brünhilde i Waltraute

Enguany, el Palau de les Arts de València ha produït la quarta òpera de la tetra­lo­gia wag­ne­ri­ana i, a més, ha pre­sen­tat tot el cicle en qua­tre ton­ga­des. Hi havia interès en veure com es com­ple­tava una pro­ducció con­ce­buda al llarg de molts anys. El resul­tat ha estat ambiciós, rodó i ben ser­vit. Car­lus Padrissa ha con­ce­but una pro­ducció en cons­tant movi­ment que no deixa res­pir a l'atenció de l'espec­ta­dor mobi­lit­zant tota mena de recur­sos. Si a això hi afe­gim uns solis­tes sol­vents i una pres­tació d'orques­tra i cors excep­ci­o­nals, es fa difícil dema­nar més. De vega­des, tanta exhi­bició de mit­jans arriba a dis­treure o a donar la sen­sació d'estar veient una pel·lícula en què els pri­mers actors actuen en viu. De sobte, quan tot es foca­litza, es pro­du­eix un con­trast que fa cen­trar l'atenció en moments sublims com ara el diàleg entre Brünhilde i Wal­traute, el moment cul­mi­nant de la repre­sen­tació que només és pos­si­ble si és ser­vit per dues can­tants excep­ci­o­nals: Jen­ni­fer Wil­son i Cat­he­rine Wyn-Rogers. També el Sieg­fried de Lance Ryan és nota­ble, així com l'incom­men­su­ra­ble Hagen de Matti Sal­mi­nen i les bones pres­ta­ci­ons d'Eli­sa­bete Matos com a Gutrune i de Franz-Joseph Kapell­mann com a Albe­rich. Accep­ta­ble el Gunt­her de Ste­fan Stoll que subs­tituïa Ralf Lukas. El final, espec­ta­cu­lar, amb la rea­pa­rició de la morada dels déus, el Wal­ha­lla, inter­pre­tat per la xarxa humana pen­jada de La Fura. Un pensa en l'estra­nya fas­ci­nació que Wag­ner tenia cap al per­so­natge del déu Wotan, que no pretén ser bo ni just, que acon­seguí el poder per la força i que fra­cassa en la seva missió de tro­bar un redemp­tor, Sieg­fried, que torni l'ordre al món. Tota aquesta mito­lo­gia rein­ven­tada pel com­po­si­tor de Leip­zig només es jus­ti­fica per la música sublim que va pro­vo­car. Subli­mi­tat que va ser­vir Zubin Mehta, el qual va demos­trar que la via flo­ren­tina, en música, a València ha fun­ci­o­nat. Un bon espai de bona acústica, una inten­dent que entén d'òpera, una orques­tra nova de trinca selec­ci­o­nada i diri­gida per Lorin Maa­zel, un direc­tor d'òpera com Zubin Mehta i un ago­sa­ra­ment encer­tat de con­fiar les pro­duc­ci­ons a un grup inno­va­dor com ara la Fura dels Baus. L'invent no sabem si és sos­te­ni­ble, però artísti­ca­ment fun­ci­ona. Cal per­fec­ci­o­nar l'ine­vi­ta­ble soroll de l'aire con­di­ci­o­nat, que es deixa sen­tir en els moments més musi­cal­ment deli­cats. No sé si vaig encer­tar-la que­dant-me l'endemà a L'or del Rhin, en què el que s'ha arro­do­nit a El cre­pus­cle dels déus que­dava embas­tat i un excés de maquinària i una rigi­desa cor­po­ral dels intèrprets prin­ci­pals feia que hi sobre­volés una sen­sació de tro­bar-nos entre un espec­ta­cle de grans tite­lles o una mena de pas­to­rets que, si sal­vem el dis­curs de les Nor­nes, afa­vo­reix l'ele­men­ta­li­tat del text. Ni Juha Uusi­talo, ni Step­hen Milling, ni Anna Lar­son, ni Sabina von Walt­her van estar a l'alçada dels intèrprets del Cre­pus­cle. Les trom­pes acu­sa­ven el can­sa­ment d'aquesta obra del dia ante­rior de gai­rebé cinc hores de música.