cultura

Adéu, lectors… i gràcies!

El periodisme és, com qualsevol treball, vida

Avui escric l'últim arti­cle a l'Avui. Quan hi penso, m'agafa ver­ti­gen: fa 23 anys que hi col·laboro assídua­ment, i d'aquests n'hi ha deu (del 89 al 99) en què hi vaig tre­ba­llar gai­rebé dia a dia. Es diu de pressa. Hi man­tinc una col·labo­ració set­ma­nal des del 2004, i sem­pre l'he dedi­cada al ser­vei de la música i cul­tura al nos­tre país.

Encara recordo com vaig començar: el cap del suple­ment Cul­tura, en David Cas­ti­llo, em va dir que si volia tre­ba­llar a l'Avui havia de demos­trar-ho entre­vis­tant l'endemà mateix un arqui­tecte francès espe­ci­a­lista en la Bau­haus a la Man­co­mu­ni­tat de Ter­rassa-Saba­dell. Jo m'ho vaig empas­sar, i, després d'una nit sense dor­mir, docu­men­tant-me amb lli­bres com­prats (no hi havia inter­net!), vaig pre­sen­tar-me a la con­ferència de l'arqui­tecte i li vaig fer pre­gun­tes en el meu francès de càmping. Quan vaig entre­gar a en David els qua­tre folis, la sor­presa va ser seva: estava con­vençut que mai més em tor­na­ria a veure!

Mai obli­daré com el David i la seva mà dreta, Marga Moreno, em van aju­dar a créixer com a pro­fes­si­o­nal des del suple­ment Cul­tura, a enten­dre el peri­o­disme amb rigor i pro­fun­di­tat, amb atrac­tiu lite­rari –lle­gir ha de ser un plaer–, i recor­dant-me sem­pre que l'impor­tant és l'entre­vis­tat –que per això és notícia– i no qui l'entre­vista; que l'impor­tant és el lec­tor –que és qui vol saber la notícia– i no qui escriu. La humi­li­tat.

També, que per infor­mar calia viure el món en pri­mera per­sona: vaig plan­tar-me a la casa suïssa de Patri­cia Highs­mith per des­co­brir el perquè de la seva aura de mis­teri (i em va ense­nyar a criar car­gols!); vaig esmu­nyir-me a l'esce­nari de Lon­dres per veure com es tor­ra­ven els Guns N'Roses entre cançó i cançó; vaig pre­sen­ciar com Mic­hael Jack­son gas­tava mili­ons de dòlars en un anti­quari de Tene­rife… Però, més enllà de l'aven­tura, també he sabut que el peri­o­disme implica una inne­go­ci­a­ble res­pon­sa­bi­li­tat: i així és com he vis­cut des de dins el feno­men del rock català, l'apa­rició del mes­tis­satge, el pop alter­na­tiu i l'últim boom. Amb un gran res­pecte. Perquè els mit­jans de comu­ni­cació som el vehi­cle que uti­litza el poble per des­co­brir la música que vol, i la que fa. Perquè ni els dia­ris angle­sos ni els ame­ri­cans par­la­ran mai dels nos­tres músics. I, al cap i a la fi, són els nos­tres músics els que jus­ti­fi­quen el nos­tre espai com a peri­o­dis­tes, igual que de les nos­tres parau­les en depèn que els pro­gra­ma­dors es decan­tin per con­trac­tar-los. Viat­gem junts al mateix carro.

Amb la filo­so­fia de divul­gar impar­ci­al­ment el millor del món per poten­ciar el millor de casa, vam crear –amb l'amic Josep Maria Hernández Ripoll– un suple­ment musi­cal, Rock & Clàssic, que es va con­ver­tir en un refe­rent als noranta. Aquest fac­tor va ser deter­mi­nant perquè l'Avui em confiés la direcció artística de la cele­bració dels 25 anys del diari, amb un con­cert històric al Palau Sant Jordi en què vam reu­nir una cin­quan­tena d'artis­tes, la flor i nata de la música cata­lana, des de la Nova Cançó fins al techno, i estre­lles espa­nyo­les que van can­tar en la nos­tra llen­gua.

Tot això és el que he après en 23 anys d'Avui. I també que el peri­o­disme és, com qual­se­vol tre­ball, vida. I que sacri­fi­car l'amis­tat i el saber con­viure amb els com­panys per argu­ments d'ambició pro­fes­si­o­nal és un error de valors irre­cu­pe­ra­ble. No esmen­taré tots els grans amics que he fet a l'Avui i en el sec­tor musi­cal, per no dei­xar-me ningú.

Dia­ris, soci­e­tat i vida són un. Els peri­o­dis­tes som uns ser­vi­dors i n'hem d'estar agraïts. I ho reco­nec: quan he obli­dat els meus prin­ci­pis –rigor, pro­fun­di­tat, atrac­tiu lite­rari, humi­li­tat, experiència, espe­rit d'aven­tura, res­pon­sa­bi­li­tat, impar­ci­a­li­tat, ser­vei al país i res­pecte a les per­so­nes–
és quan he escrit els meus pit­jors arti­cles. Quan el meu objec­tiu només ha estat un: el diner. I aquest és el motiu real pel qual els dia­ris d'avui estan en crisi. No per l'eco­no­mia. Bona sort, com­panys d'El Punt Avui. Gràcies, lec­tors. Des del cor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.