La ‘Chaconne' sublim

M'atre­veixo a dir que una de les pàgines més bri­llants del fes­ti­val de Tor­ro­e­lla va “inter­pre­tar-la” Vik­to­ria Mullova amb tres con­certs com a artista con­vi­dada l'any 2002, en què va dia­lo­gar amb còmpli­ces musi­cals com ara Otta­vio Dan­tone, Il Giar­dino Armo­nico de Gio­vanni Anto­nini i els mem­bres del seu propi ensem­ble. Una excel·lent manera de cele­brar el desè ani­ver­sari d'aquell esde­ve­ni­ment ha estat el seu retorn, aquesta vegada en soli­tari, en la pre­sent edició, amb un pro­grama dedi­cat a Bach. Fa deu anys, jun­ta­ment amb Dan­tone al cla­vicèmbal, també va fer un con­cert només amb peces de Bach en què va inter­pre­tar la Par­tita núm. 2 en re menor per a violí, que cul­mina amb l'Cha­conne, un dels movi­ments més jus­ta­ment cele­bres de la història de la música, de la qual sem­bla un com­pendi tant pel que va resu­mir com pel que va anti­ci­par. Brahms, que en va fer una trans­cripció per a piano, la va defi­nir com un món com­plet de pen­sa­ments pro­funds i sen­ti­ments pode­ro­sos. També va dir que, si fos capaç d'escriure aquesta obra tan mis­te­ri­osa, s'ima­gi­nava que l'exci­tació extrema i la tensió emo­ci­o­nal el farien embo­gir.

Mullova, amb la seva tècnica pro­di­gi­osa i alhora la seva passió, va inter­pre­tar nova­ment la Par­tita núm. 2, amb l'endi­mo­ni­ada Cha­conne de 15 minuts de durada i 31 vari­a­ci­ons sobre una idea musi­cal, en el con­cert de dis­sabte a Tor­ro­e­lla. Abans, amb la Sonata núm. 1 i la Par­tita núm. 3, ja va demos­trar per què és una de les grans vio­li­nis­tes dels nos­tres temps amb la niti­desa amb què exe­cuta els pas­sat­ges més arris­cats i la seva natu­ra­li­tat expres­siva. No és freda, Mullova. És tan pre­cisa com lliure. El cas és que, al final, va arri­bar la Cha­conne, amb totes les seves difi­cul­tats tècni­ques assu­mi­des, amb tots els seus con­tras­tos emo­tius, amb els seus defa­lli­ments i renai­xen­ces. I va ser preciós com, aca­bada la peça i per­llon­gant-la, Mullova va crear un moment de silenci perquè la con­tinuéssim escol­tant inte­ri­or­ment.