cultura

El pintor que venia del nord

El Museu de Cotlliure recorda l'estada de Léopold Survage entre 1925 i 1932 amb una cinquantena d'obres inèdites

Modi­gli­ani el va retra­tar clen­xi­nat, amb un bigo­tet fi, la cella lleu­ment arque­jada i un ull ence­gat per un blau tan clar i tallant com un reflex d'aire al gel. Era el 1918, quan tots dos havien coin­ci­dit a Niça fugint de la guerra sota la llum repa­ra­dora del sud. Léopold Sur­vage (1879-1968), nas­cut a Rússia de pare fin­landès i mare danesa, havia des­co­bert la cali­desa medi­terrània ja el 1915, en aquells temps glo­ri­o­sos que fins i tot els artis­tes pobres esti­ue­ja­ven a la Costa Blava, però la relació més dura­dora, la més deci­siva, seria la que esta­bli­ria durant set anys, entre 1925 i 1932, amb Cot­lliure, la terra del fau­visme de Matisse i Derain, la del cubisme de Gris, Bra­que i Picasso, la de les fan­ta­sies ingràvides de Cha­gall, però també la de les pei­xa­te­res, de la rudesa de taverna, dels cor­re­bous, de les bar­ques de vela lla­tina, dels teu­lats dis­lo­cats, de l'olor de mar, dels crits de les vene­do­res d'anxo­ves. Per Sur­vage va ser sobre­tot una platja de nàufrag on anar a raure just quan el retorn a l'ordre d'entre­guer­res, amb la seva crida al clas­si­cisme, amenaçava de blo­que­jar-lo, a ell, que havia estat a punt de pas­sar a la història com el pio­ner del cinema abs­tracte, si no hagués estat que la falta de patro­cini, a pesar de l'entu­si­asme que havien des­per­tat en Apo­lli­naire, li havia impe­dit por­tar a la pan­ta­lla els seus expe­ri­ments amb for­mes aco­lo­ri­des en movi­ment, la seva gran deriva cap a aquell abisme de l'abs­tracció que tants altres vore­ja­ven amb res­pecte i temor.

Una expo­sició al Museu d'Art Modern de Cot­lliure reme­mora aquell fructífer sojorn d'un dels artis­tes més interes­sants i poc cone­guts de l'avant­guarda pari­senca a través de 62 obres, entre pin­tu­res, dibui­xos i aqua­rel·les pro­ce­dents de col·lec­ci­ons públi­ques i pri­va­des de tot el món, de les quals una cin­quan­tena són inèdites.

Dees­ses al port

Sur­vage. Els anys de Cot­lliure: 1925-1932, oberta fins al 30 de setem­bre (atenció a l'horari: de 10 a 12 h i de 14 a 18 h), posa en evidència la feliç tro­ba­lla d'un món mític, llu­minós i alhora tenyit d'un lleu pres­sen­ti­ment de pèrdua, que l'artista rus va reconèixer en l'ambi­ent por­tu­ari de Cot­lliure i, sobre­tot, en les seves pei­xa­te­res, pin­ta­des sovint com si fos­sin dees­ses gre­gues, de mans pode­ro­ses i màscara tràgica. Joséphine Mata­mo­ros, direc­tora del museu i comissària de l'expo­sició, junt amb l'his­to­ri­a­dor de l'art Daniel Aba­die, subrat­lla la importància que pren aquests anys la figura feme­nina en l'obra de Sur­vage, que insis­teix una vegada i una altra en el motiu de la dona a la fines­tra, les car­re­ga­do­res d'anxo­ves i la cridòria del moll tant com en els seus pecu­li­ars pei­xos alats, que Juan Gris diria que li tenien el cor robat. Però Cot­lliure dóna sobre­tot a Sur­vage una lli­ber­tat d'exe­cució que li per­metrà aca­bar per­fi­lant les figu­res gai­rebé d'un sol traç, en unes obres d'una extra­or­dinària con­cisió expres­siva que fusi­ona, tot d'una, la lliçó del cubisme amb el mis­teri metafísic dels pai­sat­ges de De Chi­rico i, més enda­vant, amb les explo­si­ons simbòliques d'André Mas­son, amb qui coin­ci­dira breu­ment a la Babel de Tossa. Va ser durant aquells anys de Cot­lliure, també, que l'escrip­tor Samuel Put­nam va dedi­car-li un elogiós arti­cle al Chicago Eve­ning Post i va obrir-li, ines­pe­ra­da­ment, les por­tes dels Estats Units, on seria reco­ne­gut com un dels pio­ners de l'abs­tracció euro­pea. És la gran victòria d'aquell mar­rec malaltís que, a Mos­cou, havia hagut de vèncer l'opo­sició del pare per dedi­car-se a la pin­tura, que va sobre­viure els pri­mers anys a París tre­ba­llant com a afi­na­dor de pia­nos, i que va aca­bar entrant al cer­cle de Picasso, Apo­lli­naire i Max Jacob, va con­ce­bre el ves­tu­ari i els deco­rats de l'òpera Mavra de Stra­vinski per als Ballets Rus­sos, i va dis­se­nyar estam­pats per a Coco Cha­nel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.