Orgia generacional

Ja no tinc edat per can­viar d'opinió i afir­mar, amb la passió del con­vers, que Hom­bres G és un grup fona­men­tal en la història con­vulsa del pop espa­nyol. Mai no ho he pen­sat, ni en el segle XX ni en el XXI, però tam­poc no es pot negar l'evidència: dilluns es van viure a Cap Roig, en la pri­mera actu­ació dels Hom­bres G al fes­ti­val empor­danès –tal com va des­ta­car David Sum­mers–, alguns moments irre­pe­ti­bles que només pot asso­lir un grup amb cate­go­ria de clàssic. La con­nexió entre el grup madri­leny i el seu públic va ser tan intensa que n'hi havia prou amb les pri­me­res notes d'algu­nes cançons perquè la gent comencés a can­tar-les pel seu compte, com un enorme cor ben sin­cro­nit­zat, men­tre els músics assis­tien de braços cre­uats a la gran orgia gene­ra­ci­o­nal que s'estava pro­duint a les gra­des, ben ple­nes, de Cap Roig.

Un indici: en dues hores van sonar 26 cançons, 15 de les quals for­ma­ven part del reco­pi­la­tori Los sin­gles 1984-1993, que va tan­car la pri­mera etapa del grup i del qual es van ven­dre tres mili­ons de còpies a tot el món. Van obrir la nit amb la recent­ment recu­pe­rada En la playa, que dóna nom al seu últim disc de duets i revi­si­ons de temes antics, i després d'Un minuto más ja va sonar el pri­mer himne gene­ra­ci­o­nal: El ata­que de las chi­cas coco­drilo (1986). La reacció va ser imme­di­ata: la gent aixe­cada i molt entre­gada, can­tant “has sido tú la que me dio el mor­disco...”

Els moments romàntics –Si no te tengo a ti, Lo noto, Te qui­ero, una cançó que han can­tat “cada nit durant 27 anys”– es van anar alter­nant amb els més rítmics: Nas­sau, Visite nues­tro bar, Suéltate el pelo i Voy a pasármelo bien, que va tan­car el bloc cen­tral de 20 temes, abans de pas­sar als bisos: després de les romànti­ques Si segui­mos así –única inèdita del disc En la playa–, ¿Qué soy yo para ti? i Tem­blando, que David va can­tar sol amb el piano de José Car­los Parada (àlies Jason Para­dise), va sor­tir Javi Molina, el bate­ria, per fer la seva intro­ducció operística de Vene­zia –amb un got de tequila, en memòria de Cha­vela Var­gas–, i aquí ja va començar la gran festa final, amb Marta tiene un mar­ca­pa­sos i Devuélveme a mi chica, que pels fans es dirà sem­pre Sufre mamón. I, al moment, s'acti­vava l'inter­rup­tor de la nostàlgia: “... o te retor­cerás entre pol­vos pica-pica.”