cultura

Un senyor ‘normal', gens corrent

Tinc pre­sent el pri­mer cop que vaig salu­dar Josep Maria Ainaud i el record que em va que­dar d'ell: una per­sona nor­mal (excep­ci­o­nal­ment nor­mal, si voleu). El fet que sovint enso­pe­guem amb uns quants indi­vi­dus opor­tu­nis­tes, apro­fi­tats, inso­li­da­ris, male­du­cats i tano­ques o, fins i tot, que veiem com agres­sius igno­rants, ben per­fu­mats i abi­llats això sí, poden arri­bar a “tri­om­far” no vol dir que, des d'una deter­mi­nada òptica, hàgim de con­si­de­rar que el seu cap­te­ni­ment sigui nor­mal ni com­pa­ti­ble amb el grau de dig­ni­tat i noblesa que m'agrada d'asso­ciar a l'aspi­ració que hem de tenir els humans. Puc accep­tar que aque­lla gent sigui “cor­rent” en el sen­tit de freqüent o comuna però no “nor­mal” en el sen­tit de tot allò que con­si­de­raríem esca­ient per a les nos­tres soci­e­tats i, si em puc posar més trans­cen­dent, per al con­junt de l'espècie. Puc dir, per exem­ple, que en aquest sen­tit també el meu pare era una per­sona nor­mal i que el senyor Ainaud, per bé que més cul­ti­vat, me'l va recor­dar imme­di­a­ta­ment en el moment de conèixer-lo. Ves que no s'hagues­sin cre­uat mai, a l'estiu, pas­se­jant la mai­nada pels car­rers de Tossa...

Quan, per pri­mer cop, vaig anar a veure J.M. Ainaud jo sabia les coses que se saben d'ell (la for­mació enci­clopèdica, la curi­o­si­tat voraç i el pro­digi de la seva memòria, el cata­la­nisme cons­truc­tiu a imatge de Prat de la Riba, la seva con­dició d'acti­vista cons­tant –ja des de jove– i la lluita sub­ver­siva a la uni­ver­si­tat al cos­tat d'en Reventós, Espar o el futur minis­tre Oli­art, el com­promís amb el Front Uni­ver­si­tari Català tot seguint la pet­jada d'en Benet, el tarannà cap­ti­va­dor de la seva bon­ho­mia...) però el que segu­ra­ment em va col­pir més va ser una carac­terística que he cop­sat sovint després: l'equi­li­bri dels seus judi­cis al vol­tant de tot ordre de matèries. Imme­di­a­ta­ment vaig con­cloure que aquell home, afa­ble i lúcid, havia de poder acce­dir a un espai propi de l'apa­ra­dor mediàtic!

El 14 de juny de 1994 va ser el pro­ta­go­nista d'Un tomb per la vida. Com era d'ima­gi­nar la seva per­so­na­li­tat i el seu estil de fer van cap­ti­var, pri­mer, els meus col·labo­ra­dors i poste­ri­or­ment els espec­ta­dors de TV3. L'audiència d'aque­lla emissió va ser molt bona i em ve de gust subrat­llar que es va acon­se­guir par­lant de qüesti­ons interes­sants. Fent-ho, això sí, de manera atrac­tiva. Va ser una demos­tració con­tun­dent que no cal anar a parar a la intrans­cendència ni a la cara­llo­tada per arri­bar a con­cen­trar, davant la pan­ta­lla, amplis seg­ments de població. I, per des­comp­tat, també va con­fir­mar la idea –que he tin­gut sem­pre i encara man­tinc– que la nos­tra tele­visió ha de mirar tot el món però tenint com a pri­o­ri­tat l'àmbit de la nos­tra llen­gua i la nos­tra cul­tura. És la manera d'enfor­tir el marc refe­ren­cial i simbòlic que ens és comú.

Els com­panys del pro­grama tenen records plens d'afecte cap a la seva per­sona. Ara, quan saben que escric aques­tes rat­lles, em dema­nen que no m'esti­gui de dir que és un home savi, entra­nya­ble, deta­llista, edu­cat, tot un cava­ller... i el por­ter de l'edi­fici on tenim el des­patx pre­su­meix recor­dant que, quan entra del car­rer, el senyor Ainaud li dóna la mà i li pre­gunta “com anem, com anem?”. En Pere diu que això, en trenta anys de con­serge, no li ho ha fet mai ningú.

L'Ainaud és el con­tra­punt de la ignorància enci­clopèdica. Ell sem­pre sap de què parla. Un cop em va dir, gens sor­ne­gue­ra­ment, “a mesura que et vas fent gran has d'estar cada cop més segur d'allò que expli­ques que ha succeït en el pas­sat perquè cada cop hi ha menys gent viva que en tin­gui memòria i que pogués rec­ti­fi­car-te si t'equi­vo­ques­sis”. L'Ainaud té fra­ses rodo­nes i les deixa anar com qui res. “Valora el que tens i no el que et falta i seràs més feliç”, “eru­dit és qui sap coses que no interes­sen a ningú”, “quan ets gran saps com has de fer les coses, el que passa és que ja no pots fer-les”, “ets el que has après”, “sóc ric perquè neces­sito menys del que gua­nyo...” Men­tre escric això em ve al cap, cons­tant­ment, la manera com Josep Maria em deia aques­tes parau­les. Ell té aque­lla ento­nació tan par­ti­cu­lar que acom­pa­nya un ritme ràpid però nogens­menys ente­ne­dor perquè el seu dis­curs és segur i gens pre­ci­pi­tat. M'ima­gino també el seu ros­tre que acom­pa­nya tot ple­gat acom­bo­iant-lo amb el seu somrís, aquell somrís que s'immo­bi­litza quan ha de fer atenció a algun comen­tari que et vaga de fer-li i que et fa sen­tir dipo­si­tari d'un secret trans­cen­dent quan tal vegada li estàs fent una obser­vació de la qual ell ja està de tor­nada. I és que, de les mol­tes demos­tra­ci­ons de la seva intel·ligència –a l'alçada de la seva bon­dat– vull des­ta­car-ne l'habi­li­tat que té per situar sem­pre la con­versa al nivell de l'inter­lo­cu­tor i l'elegància moral de saber por­tar una cor­bata sigui quina sigui l'ocasió. Un fet a l'abast de ben pocs.

Qual­se­vol per­sona nor­mal que hagi cone­gut Josep Maria Ainaud ho tindrà fàcil per man­te­nir-lo en el record, a l'indret de la seva memòria, al raco­net del afec­tes. La raó és sen­zi­lla, estem par­lant d'una per­sona –i un per­so­natge– ino­bli­da­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.