A la recerca del destí

La jove prin­cesa pro­ta­go­nista de Brave no para de repe­tir que “el destí no s'imposa, ja que tot­hom pot dis­po­sar i triar el destí que li per­toca”. La sentència podria encai­xar per­fec­ta­ment en qual­se­vol pel·lícula de Dis­ney que parlés de l'auto­su­pe­ració. Com que els temps han can­viat i la moral de la Pixar ja no és la dels bons sen­ti­ments, el sig­ni­fi­cat resulta més gra­ti­fi­cant. La referència al destí té a veure amb el fet que la jove prin­cesa té una mare que la domina i que l'obliga a fer allò que ella deci­deix. La noia es rebel·larà con­tra aquesta idea asse­nya­lant que els pares no tenen perquè deter­mi­nar el futur dels seus fills; aquests han de ser lliu­res per triar allò que volen fer. La dis­ci­plina no té sen­tit dins la ins­ti­tució fami­liar. La prin­cesa ha de ser rebel per impo­sar la seva indi­vi­du­a­li­tat i afir­mar-se com a dona. No vol saber res dels tres pre­ten­dents que els seus pares li han pre­pa­rat i vol poder triar a qui vul­gui esti­mar.

Brave esclata com una interes­sant metàfora sobre la des­a­pa­rició de la infan­tesa que adopta el for­mat d'una gran aven­tura èpica. Estem en un ter­ri­tori celta, regit per lleis ances­trals, en què el poder es forja a par­tir de les ali­an­ces entre els dife­rents clans. Les aven­tu­res lle­gendàries s'impo­sen com a veri­tat, però en canvi els uni­ver­sos fantàstics sem­blen estar pros­crits. La pro­ta­go­nista creu en la fan­ta­sia com a camí per sor­tir del món tan­cat on viu i es tro­barà amb l'uni­vers d'una bruixa que domina els seus encan­te­ris. Només la màgia ances­tral podrà can­viar l'ordre de les coses, donar forma a allò impos­si­ble i crear un encan­teri perquè res torni a ser el que era. L'encan­teri ser­veix per recrear una nova relació mater­no­fi­lial i per qüesti­o­nar la presa de deci­si­ons en nom del poder i de la tra­dició.

Com la majo­ria de pro­duc­ci­ons de la Pixar, és d'agrair que Brave vagi més lluny de l'ani­mació con­ven­ci­o­nal, tant per l'atre­vi­ment de la seva temàtica com pel desen­vo­lu­pa­ment de la tècnica. La pel·lícula fun­ci­ona quan juga a l'espec­ta­cu­la­ri­tat i quan té una dimensió mar­ca­da­ment èpica, com ara les esce­nes finals, que mos­tren la lluita entre l'ós i l'ésser humà després d'una frenètica per­se­cució. Tal com pas­sava amb Up o Wall-E, en què la faula adulta volia con­viure amb un relat infan­til, a Brave hi ha ele­ments que fan poc creïbles l'aven­tura, que fre­nen la història i que bus­quen la com­pli­ci­tat fàcil amb l'espec­ta­dor.

Hi ha un punt d'infan­ti­lisme que no deixa que la història tin­gui la volada que vol­dria, però també hi ha un excés de reflexió adulta.