Lliure per fer el que vulgui

Durant gai­rebé tres hores, el can­taor bada­loní Miguel Poveda va mos­trar dijous al Fes­ti­val de Cap Roig mol­tes de les múlti­ples cares de la seva per­so­na­li­tat cre­a­tiva, tan com­plexa com bri­llant i per molts, pro­ba­ble­ment, des­con­cer­tant. Ja ho va dir ell, com a intro­ducció a l'únic tema en català de la nit, Cançó del bes sense port, adap­tació d'un poema de Maria Mercè Marçal: “Jo em sento lliure i cap polític ni ningú em diu el que haig de can­tar.” Ho deia sobre­tot per la llen­gua –“Sóc català i tinc la vir­tut de poder can­tar en dues llengües”–, però es podia gene­ra­lit­zar a un con­cepte més ampli de lli­ber­tat cre­a­tiva. Ell ho defi­neix així: arte­Sano, com el seu últim disc.

Als 39 anys i després d'una desena de dis­cos i cen­te­nars de con­certs, Miguel Poveda mos­tra una segu­re­tat enorme a l'esce­nari: ha arra­co­nat defi­ni­ti­va­ment la timi­desa i la con­tenció dels seus ini­cis, aque­lla imatge de bon noi sem­pre asse­gut que sem­blava explo­tar més per dins que no pas per fora. Ara és tot un show­man, molt comu­ni­ca­tiu, que recorda la tragèdia dels últims incen­dis, anun­cia que la vet­llada serà llarga (“No tinc pressa i em sento molt a gust”), i diu coses com “le voy a echar un par” després de plan­te­jar ober­ta­ment que no es troba en les millors con­di­ci­ons per can­tar En el último minuto, i com era pre­vi­si­ble ho acaba fent molt i molt bé. També balla gai­rebé tan desin­hi­bi­da­ment com La Lupi –Susana Lupiáñez Pinto, magnífica bai­la­ora mala­gue­nya que té un gran pro­ta­go­nisme en dife­rents punts de l'espec­ta­cle– i men­tre mou el cul rítmi­ca­ment, canta dret amb el micròfon a la mà, sense per­dre mai ni el compàs ni el bon gust. Seguint l'exem­ple de Camarón –a qui va home­nat­jar en el 20è ani­ver­sari de la seva mort amb La leyenda del tiempo– i altres inno­va­dors, Poveda fa entrar el fla­menc en el ter­cer mil·lenni. No deixa de ser curiós que Camarón morís el 1992 a Bada­lona, la ciu­tat de Poveda, i que just un any després el català iniciés en el Fes­ti­val de Cante de Las Minas de la Unión la seva impa­ra­ble tra­jectòria pro­fes­si­o­nal. De La Unión era també el gran can­taor Pencho Cros, a qui Poveda va recor­dar com el seu mes­tre amb una minera. Les pri­me­res dues hores van ser molt fla­men­ques, amb una àmplia mos­tra de bulerías, alegrías, fan­dan­gos, sevi­lla­nas i, fins i tot, una cançó de bres­sol –ballada amb molta deli­ca­desa per La Lupi– o una copla de Rafael de León (La ruiseñora), així com també la pre­ci­osa Luz en los bal­co­nes, per recor­dar Fer­nando Ter­re­moto fill. En dife­rents com­bi­na­ci­ons, des del duet tra­di­ci­o­nal de gui­tarra i veu fins a la for­mació com­pleta, amb tres gui­tar­ris­tes, dos per­cus­si­o­nis­tes i tres pal­me­ros que també feien cors i mar­ca­ven el compàs sobre les seves res­pec­ti­ves tau­le­tes –inclòs el Lon­dro, nota­ble can­taor de Jerez–, el reforç ins­tru­men­tal va acom­pa­nyar sem­pre ade­qua­da­ment la veu de Poveda, que ampli­fi­cada –tot i que al final va can­tar també a pèl i va ser tant o més impres­si­o­nant– sonava tre­me­bunda.

Per al final, Poveda es va reser­var la jaqueta blanca i, amb la bona com­pa­nyia de Joan Albert Amargós al piano, es va endin­sar en les pro­fun­di­tats emo­ci­o­nals de la copla, i va can­tar una cançó de Cha­vela Var­gas –Hacia la vida, que apa­rei­xerà aviat en el disc de tri­but La Cha­mana, que es difondrà gratuïtament per inter­net– i Fuerza extraña, gra­vada amb Amargós per a un disc d'home­natge a Cae­tano Veloso. Alta den­si­tat musi­cal i emo­ci­o­nal, res­sal­tada per un impe­ca­ble mun­tatge audi­o­vi­sual. Un gran espec­ta­cle.