Un romàntic amb cor ‘rocker'

Abans que comencés el con­cert d'Ale­jan­dro Sanz, dis­sabte a l'última nit del Fes­ti­val de Cap Roig, pels alta­veus van sonar clàssics del rock com ara Money de Pink Floyd i Bohe­mian rhap­sody de Queen. Lla­vors no en vam fer gaire cas, però després es va veure que aques­tes cançons dona­ven pis­tes del que seria l'actu­ació del madri­leny, amb un so molt rocker, de vega­des massa elèctric i tot, amb unes quan­tes gui­tar­res, teclats, per­cus­si­ons i vents en escena i una den­si­tat sonora que sovint cobria la veu i difi­cul­tava la com­prensió de les lle­tres. Per a bona part del públic, sobre­tot l'ampli sec­tor femení que pre­do­mi­nava a les gra­des com­ple­ta­ment ple­nes, tam­poc no impor­tava gaire que no s'enten­gues­sin les lle­tres de les cançons, perquè les sabien i les can­ta­ven totes, fins i tot l'últim sin­gle, No me com­pa­res, única nove­tat en un reper­tori que va seguir el mateix patró dels con­certs de la gira del seu últim disc, Paraíso Express (2009), del qual van sonar set cançons, al cos­tat de temes recu­pe­rats del seu ja llunyà pri­mer disc, publi­cat el 1991, com ara Lo que fui es lo que soy i Vivi­endo deprisa.

Després de començar el con­cert amb Mi Peter Punk i de seguir amb Lo que fui..., Ale­jan­dro Sanz va fer una petita atu­rada per fer “un parell de con­fes­si­ons”, per acla­rir tot seguit que “la resta són cançons” i que par­lar no és exac­ta­ment la seva espe­ci­a­li­tat. Van ser dues con­fes­si­ons menors: una era la primícia del ja esmen­tat pri­mer sin­gle del nou disc, La música no se toca, que sor­tirà a la tar­dor; l'altra, l'estrena de la nova banda. “És la pri­mera vegada que toquem tots ple­gats, però estic segur que sonarà com si portéssim junts tota la vida”, va dir Sanz sobre la seva banda paritària, amb sis dones i sis homes –inclo­ent-hi ell–, diri­gida musi­cal­ment pel gui­tar­rista nova­iorquès Mike Ciro, que va tenir alguns solos per lluir-se, com també va poder fer-ho la gui­tar­rista bos­to­ni­ana Brit­tany Denaro.

Amb un mun­tatge de llum i vídeo força espec­ta­cu­lar, la banda va con­ti­nuar tocant Desde cuando, Vivi­endo deprisa, Nues­tro amor será leyenda, Cuando nadie me ve, Yo hice llo­rar hasta a los ánge­les i Lola Sole­dad, que el can­tant va dedi­car “a totes les dones valen­tes del món”. A aques­tes alçades, el deliri del públic ja era incon­tro­la­ble, fins i tot pels nom­bro­sos mem­bres del ser­vei de segu­re­tat del fes­ti­val, que inten­ta­ven evi­tar sense gaire for­tuna que les fans més impul­si­ves s'aixe­ques­sin i anes­sin al davant de tot per inten­tar tocar el seu ídol, que a sobre les ani­mava a fer-ho. Quan va arri­bar Corazón partío, desena cançó de la nit, el públic ja es va ren­dir defi­ni­ti­va­ment i incon­di­ci­o­nal­ment a Ale­jan­dro –cone­gut en la seva pre­història artística com a Ale­jan­dro Magno–, i després ja tot va ser bufar i fer ampo­lles amb Qui­si­era ser i No es lo mismo, que va empal­mar ni més ni menys amb el para­digmàtic riff del Back in black d'AC/DC –si al recinte hi havia algun heavy, segur que tre­mo­lava, d'emoció o de ràbia– abans de fer amb una de les tres coris­tes, l'emba­ras­sada Sara Devine, el duet que en el disc fan amb Ali­cia Keys: Looking for Para­dise.

Els bisos es van obrir amb Ale­jan­dro tocant sol al piano Yo sé lo que la gente piensa, ¿Lo ves? i Tú no tie­nes la culpa, quan s'hi va afe­gir el grup. El con­cert, que no va arri­bar a l'hora i tres quarts, es va aca­bar amb un med­ley de qua­tre clàssi­ques, A la pri­mera per­sona, Mi sole­dad y yo, Amiga mía i ¿Y si fuera ella?, per inten­tar satis­fer una mica tot­hom, com el bon pro­fes­si­o­nal que és.