Orsai

La paraula orsai és una defor­mació del terme anglès off-side, és a dir que cons­ti­tu­eix una imper­fecció simpàtica, pròpia de gent gran, afi­ci­o­nada al fut­bol i sense una for­mació acu­rada en llengües estran­ge­res. Quan sento un orsai, sem­pre tinc la sen­sació de ser a casa. La paraula designa el fora de joc, és a dir, la posició irre­gu­lar d'un juga­dor, que pot cons­ti­tuir falta i fins i tot pro­vo­car l'anul·lació d'un gol.

Mal­grat l'ori­gen, orsai és una paraula que apa­reix al dic­ci­o­nari de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, o sigui que és cor­recta. La lingüista Neus Faura i Pujol, que n'ha estu­diat la gene­a­lo­gia, ha esta­blert que apa­reix per pri­mera vegada a la premsa espor­tiva al set­ma­nari Xut! el 10 de març de 1923. En aquells anys, la gra­fia dels ter­mes fut­bolístics no estava esta­blerta, i era freqüent tro­bar als dia­ris goals, sho­ots i foot-ball. La pro­fes­sora Faura ha estu­diat l'alter­nança entre off-side i orsai, que final­ment es va decan­tar per la segona.

Joa­quim Poma­res, en el Dic­ci­o­nari del català popu­lar i d'argot, esta­bleix una segona accepció: diem d'algú que està “en orsai” quan està dis­tret o des­pis­tat. I, efec­ti­va­ment, cons­ti­tu­eix una expressió viva en les gene­ra­ci­ons més vete­ra­nes, és a dir, les matei­xes que apli­quen el terme al camp de fut­bol: “Ni em va sen­tir arri­bar perquè estava (en) orsai.” També pot voler dir que algú té alte­ra­des les facul­tats de per­cepció a causa d'alguna substància química o per malal­tia natu­ral: equi­val­dria, doncs, a estar gro­gui, cego, per­ju­di­cat... En el tango Pata­dura, amb lle­tra d'Enri­que Car­rera Sotelo, sig­ni­fica estar fora de lloc, no saber-se'n sor­tir d'una situ­ació deter­mi­nada, com ara un ball: “Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro / de puro pata­dura estás siem­pre en orsay.” La paraula també pot desig­nar una certa vocació de trans­gre­dir les nor­mes, de no seguir els impul­sos gre­ga­ris i anar per lliure. És el cas de la revista Orsai, edi­tada a Bar­ce­lona per l'escrip­tor argentí Hernán Cas­ci­ari.

Els Amics de les Arts, a la cançó 4-3-3, uti­lit­zen aquesta paraula quan plas­men amb metàfores fut­bolísti­ques i mili­tars una estratègia de seducció: “I tota l'arti­lle­ria la con­cen­traré al davant, / a l'esquerra, Mar­tin Codax / pro­vant d'evi­tar l'orsai.” Entenc que aquest vers admet dues inter­pre­ta­ci­ons pos­si­bles: evi­tar que el vi el deixi fora de com­bat, o evi­tar com­por­tar-se de manera que la noia li xiuli falta.

La paraula orsai (Ramon Sol­sona recull orsait) pot des­per­tar el cor­rec­tor que tots por­tem a dins. Fixem-nos, per exem­ple, en aquest pas­satge de Memòries i diva­ga­ci­ons d'un fut­bo­lista dis­cret (1959), d'Alfons Romeu i Saba­ter: “Veure un pagès recla­mant un off­side, perdó, orsay, era un espec­ta­cle únic. De cop i volta, us trobàveu amb què el vos­tre veí, espec­ta­dor ves­tit amb pan­ta­lons de vellut, una armi­lla i una camisa de pisana, amb espar­de­nyes de set vetes i una gorra cai­guda sobre el front, començava a cri­dar, a esgar­ga­me­llar-se repe­tint amb insistència eixor­da­dora: ‘fau, fau'.” I, amb tot, ¿que no és adi­ent fer ser­vir un terme mal for­mat per desig­nar una situ­ació irre­gu­lar?