Reconstruint la mare

Fa poc més de dos anys, Patrícia Gabancho (Bue­nos Aires, 1952) va tor­nar a la seva ciu­tat natal després de gai­rebé qua­tre dècades d'absència. La seva mare aca­bava de morir, i la neces­si­tat de posar ordre als papers i des­man­te­llar la casa fami­liar van rete­nir-la més temps que altres vega­des en aquell Bue­nos Aires apas­si­o­nant i con­vuls que havia aban­do­nat quan era a punt de fer els 22 anys. D'aquell retro­ba­ment amb els fan­tas­mes del pas­sat, i del poderós sen­ti­ment d'orfan­dat que havia dei­xat al seu dar­rere la pèrdua de la mare, “quan et tro­bes per pri­mera vegada sol davant la mort”, va néixer La néta d'Adam, la pri­mera novel·la d'aquesta peri­o­dista i assa­gista d'opi­ni­ons sem­pre con­tun­dents que ahir no va poder evi­tar lla­gri­me­jar en fer memòria de l'ori­gen del lli­bre amb què ha gua­nyat el Premi Ber­trana, dotat amb 42.000 euros. “Això de plo­rar per qual­se­vol cosa és una acti­tud molt porteña”, va dir per treure importància a l'esca­nya­ment que l'havia embar­gat, però el cas és que la mort d'una mare i el retorn a la infància no són pas qual­se­vol cosa, i el fet és que la mateixa Gabancho es va decla­rar “exhausta pel gran esforç emo­ci­o­nal” que havia supo­sat una obra en què, a través d'un per­so­natge femení que reco­neix com el seu alter ego, Angélica Goye­neche, es remunta fins a tres gene­ra­ci­ons enrere de la seva pròpia família, des de l'arri­bada a Bue­nos Aires, “expul­sat del paradís”, del seu besavi italià, Adam, i que s'endinsa en l'Argen­tina dels anys setanta, just abans de la dic­ta­dura, per retra­tar un uni­vers de “dones que bus­quen la seva iden­ti­tat”. No es tracta, però, d'una novel·la auto­bi­ogràfica ni històrica, va acla­rir Gabancho, que afirma haver-la escrit ser­vint-se més de la memòria que de la docu­men­tació i en què “no tot el que s'hi explica és real, però tot és veri­tat”. La néta d'Adam, que l'autora va qua­li­fi­car de “novel·la impres­si­o­nista” per l'esforç de “recons­trucció de la mare” a par­tir de records frag­men­ta­ris, de car­tes i objec­tes ines­pe­ra­da­ment tro­bats en el retorn a la casa fami­liar, plan­teja també una intensa reflexió al vol­tant de la decadència, la mort i el dolor, enfront de la vita­li­tat juve­nil que la pro­ta­go­nista asso­cia als records del seu país d'ori­gen, i com a totes les famílies, va afe­gir amb sus­pens, “també aquesta amaga un secret”.

També hi ha un rere­fons d'enigma vin­cu­lat a la femi­ni­tat a Una dona d'aigua, la novel·la de Núria Espo­nellà (Celrà, Gironès, 1959) que el jurat va esco­llir com a fina­lista, sense dotació econòmica. Espo­nellà, l'ante­rior novel·la de la qual, Rere els murs (Premi Néstor Luján 2009), ha arri­bat a la vui­tena edició, va defi­nir la seva obra, ambi­en­tada a la Banyo­les de finals del segle XIX i la Bar­ce­lona que es pre­pa­rava per a l'Expo­sició Uni­ver­sal de 1888, com una “intriga psi­cològica que apro­fun­deix en la con­dició feme­nina” a través d'un per­so­natge “mis­teriós, sen­sual i de gran sen­si­bi­li­tat” que deu el seu mag­ne­tisme a les aigües de l'estany. En la novel·la con­vi­uen per­so­nat­ges històrics i fic­ti­cis a l'entorn d'una trama amo­rosa en què, a la manera d'Orfeu, va dir Espo­nellà, “un home ajuda una dona a sor­tir de l'infern emo­ci­o­nal”. L'autora, col·labo­ra­dora d'El Punt Avui, va pun­tu­a­lit­zar que es tracta d'una novel·la d'època més que no pas històrica, amb una gran presència de la sim­bo­lo­gia de l'aigua i de les lle­gen­des que envol­ten l'estany de Banyo­les. Com Gabancho, va con­fes­sar haver que­dat “col·lap­sada” amb la redacció d'un lli­bre en què afirma “haver tret tots els mons­tres de l'armari” i al final del qual s'ha ado­nat, va dir, que havia retra­tat un procés de trans­for­mació de la seva pròpia ànima.