Desafiant la fatalitat

La direcció artística del Gran Tea­tre del Liceu ha tin­gut l'atre­vi­ment en aquests temps d'incer­tesa d'inau­gu­rar la tem­po­rada amb una d'aque­lles obres que, com si esti­gues­sin lli­ga­des a una male­dicció, no s'ano­me­nen: La forza del des­tino, en què, pre­ci­sa­ment, un dels per­so­nat­ges prin­ci­pals, el des­ven­tu­rat Don Alvaro, se sent por­ta­dor o exe­cu­tor de la fata­li­tat. A més, trenta anys després que l'òpera fos repre­sen­tada per dar­rera vegada en aquest tea­tre, s'ha atre­vit a repren­dre-la en la seva versió ínte­gra i amb un canvi pel que fa a l'estruc­tura pel qual l'ober­tura o la sim­fo­nia, on s'apun­ten els motius recur­rents de l'obra, s'inter­preta després del pri­mer acte, que, amb la mort acci­den­tal del pare de l'heroïna, marca el destí tràgic dels per­so­nat­ges.

La idea és que amb el canvi es pot com­pren­dre millor l'ave­nir argu­men­tal. Allò que es diu com­pren­dre'l, però, es faria difícil encara que tota l'obra fos cap­gi­rada: el lli­bret d'aquesta òpera de Verdi, ins­pi­rat en el drama del duc de Rivas Don Alvaro o la fuerza del sino, és un dis­ba­rat en què les situ­a­ci­ons s'enca­de­nen de forma extre­ma­da­ment forçada i es passa sense solta ni volta del drama a la hipotètica comi­ci­tat popu­lar amb exal­ta­ci­ons de la guerra inclo­ses. Resta, és clar, la força de la música ver­di­ana (sobre­tot en pas­sat­ges d'una inten­si­tat emo­tiva que con­trasta amb pat­xan­gues mili­tars com ara el Ran-tam-plan) ben ser­vida per l'Orques­tra del Liceu, diri­gida per Renato Palumbo. Almenys a la nit de l'estrena, l'apor­tació dels can­tants (de manera espe­cial el tri­plet pro­ta­go­nista, for­mat per Vio­leta Urmana, Mar­ce­llo Gior­dani i Ludo­vic Tézier) també va ser un antídot con­tra la malas­tru­gança. Però, en canvi, la direcció escènica de Jean-Claude Auv­ray sem­bla enco­ma­nar-se del lli­bret i no se sap massa bé cap on va: l'esce­no­gra­fia i la mateixa posada en escena són una bar­reja des­con­cer­tant entre un rea­lisme que ten­deix al pin­to­resc i un este­ti­cisme supo­sa­da­ment ins­pi­rat per l'aus­te­ri­tat de Zur­barán.