Un mestre, a soles

Els mal­de­caps aero­por­tu­a­ris d'aquests dies a Nova York van impe­dir a John Hébert (con­tra­baix) i Eric McP­her­son (bate­ria) volar fins a Bar­ce­lona, la qual cosa va fer que el que havia de ser el reci­tal d'un trio acabés en un piano solo. Tan­ma­teix, veure Fred Hersch –pri­mer artista, de fet, que va tocar una set­mana sen­cera amb aquest for­mat al mític Village Van­guard de Nova York– era una opor­tu­ni­tat que no es podia dei­xar esca­par.

Mes­tre d'uns quants pia­nis­tes que aquests dies actu­a­ran al fes­ti­val –entre els quals hi ha Brad Mehl­dau, a qui va ense­nyar uns quants trucs, tal com va que­dar ben palès dijous–, aquest pia­nista amb pinta d'engi­nyer aeronàutic que, el 2008, va sor­tir viu d'un coma de dos mesos per culpa d'una pneumònia, va enllu­er­nar el públic del Con­ser­va­tori del Liceu amb un reci­tal en dues parts: la pri­mera, amb com­po­si­ci­ons pròpies ins­pi­ra­des en els records d'infància de Schu­mann i els con­cep­tes melòdics de Monk, entre d'altres; la segona, cen­trada en altres com­po­si­tors, com ara Gershwin o Jerome Kern. En totes dues va mos­trar el seu talent per assu­mir ris­cos, no tocar cap nota gratuïta i moure's sem­pre dins d'un ele­vat lirisme. Un mes­tre, i tant!