Festa amb comèdia amarga

Si no m'equi­voco, fa molt de temps de l'última vegada que Nit de reis va repre­sen­tar-se al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona abans que la com­pa­nyia Pro­pe­ller hi hagi dut la seva impres­si­o­nant, arra­bas­sa­dora, versió d'aquesta obra de Shakes­pe­are que, en les seves mans i amb la direcció d'Edward Hall, fa evi­dent la seva com­ple­xi­tat amb molts de replecs que posen en qüestió que genèrica­ment se la clas­si­fi­qui com una comèdia. En tot cas, si recordo l'última vegada ante­rior és perquè el mun­tatge tenia una sig­ni­fi­cació espe­cial: una ambi­ci­osa aposta del Talle­ret de Salt en un moment en què el tea­tre català per­me­tia cer­tes aven­tu­res més enllà de Bar­ce­lona. No és en va que aquell mun­tatge de Nit de reis trans­metés molta feli­ci­tat, de manera que l'estat d'ànim pot­ser res­sal­tava la cara llu­mi­nosa de Nit de reis. En fi, una experiència ino­bli­da­ble a propòsit d'aquesta obra que par­teix del fet argu­men­tal que dos ger­mans (Viola i Sebastià, sem­blants com a bes­sons en la seva diferència sexual) sobre­vi­uen d'un nau­fragi que els mena a l'illa d'Il·líria, on, sepa­rats pel destí i tement cadas­cun que l'altre és mort, viuen diver­ses aven­tu­res en què hi par­ti­ci­pen altres per­so­nat­ges atra­pats en sen­ti­ments amo­ro­sos que podrien defi­nir-se per la manca de cor­res­pondència i que, en part, no són ali­ens a l'equi­voc sexual: Viola, trans­ves­tit en Cesari, s'ena­mora de l'home al qual ser­veix, el duc d'Orsino, ena­mo­rat d'Oli­via, que a la vegada se sent atreta per Viola/Cesari i que es casa “equi­vo­ca­da­ment” amb Sebastià.

Tot un mate­rial argu­men­tal, cer­ta­ment, per a la comèdia d'embo­lics, a la qual, donant una altra volta a l'ambigüitat sexual pel fet que tots els per­so­nat­ges són inter­pre­tats per homes, la com­pa­nyia Pro­pe­ller s'hi lliura, però amb una reserva de malen­co­nia (en l'apa­re­lla­ment final, hi ha una sen­sació de con­for­mi­tat amb una rea­li­tat que no es cor­res­pon del tot amb el desig) i una atenció ines­pe­rada cap a ele­ments fos­cos de l'obra fins dur-la a frec del drama. En tot cas, no es tracta pre­ci­sa­ment del fet que els nois del Pro­pe­ller, en la seva cin­quena par­ti­ci­pació shakes­pe­a­ri­ana al fes­ti­val Tem­po­rada Alta amb l'espe­rança que cada any tor­nin, no trans­me­tin feli­ci­tat acto­ral (sobre tot aquells que fan els papers feme­nins perquè, ai carai, com dis­fru­ten els homes dis­fres­sant-se de dones) inter­pre­tant Nit de reis, però fan molt més pre­sent l'amar­gor d'aquesta pre­sumpta comèdia, sense aban­do­nar-la. Allò que explica una cosa i l'altra és la deriva que pren la broma que el “boig” Festa, amb la com­pli­ci­tat dels bor­rat­xos Tobies i sir Andrew, fan al repel·lent Mal­voli fent-li creure que Oli­via, a la qual assis­teix, n'està ena­mo­rada a través d'una carta falsa que l'empeny a una dis­fressa cruel. L'escena de la lec­tura de la carta (en una esce­no­gra­fia reco­ne­gu­da­ment ins­pi­rada en l'arbreda de L'any que ve a Mari­en­baud, el mític film d'Alain Res­nais) és d'una hila­ri­tat espa­ter­rant, tot i que a la vegada no deixa de ser inqui­e­tant amb la presència i els sons de figu­res emmas­ca­ra­des que, a la manera d'uns obser­va­dors, són recur­rents en el mun­tatge. Tan­ma­teix, encara que sigui un per­so­natge ben antipàtic i risi­ble, en el moment en què, tan­cat en un soter­rani, Mal­voli és sotmès a una gran humi­li­ació i, de fet, a una tor­tura, la cru­el­tat és tanta que el som­riure dels espec­ta­dors es glaça al temps que Tobies, l'oncle d'Oli­via, se n'adona que la broma ha dei­xat de fer gràcia.

A més a més, amb un sen­tit social pel que fa a apun­tar con­tra la incon­sistència moral de les clas­ses altes, es remarca un fet que amarga l'hipotètic final feliç: Antoni, el mari­ner que va sal­var Sebastià del nau­fragi, és aban­do­nat men­tre els guàrdies se l'enduen a causa d'un equi­voc. Aquest mun­tatge de Nit de reis de la com­pa­nyia Pro­pe­ller és una festa del tea­tre en què tots els actors exhi­bei­xen les seves dots inter­pre­ta­ti­ves que també par­ti­ci­pen de la música, del ball i del cant. Però sobre­tot fa pre­sent aque­lla capa­ci­tat shakes­pe­a­ri­ana d'ofe­rir un retrat de la con­dició humana en la seva diver­si­tat, que a vega­des exalta i que a vega­des fa mal perquè la imatge és impla­ca­ble. El resul­tat és com en els films de Char­lot: resulta impos­si­ble que no hi hagi una acti­tud en la qual reconèixer-se.