cultura

Imatges per a les festes

L'estrena de ‘Los miserables', el dia de Nadal, gran novetat d'una cartellera dominada pel cinema familiar

A diferència d'altres campanyes de Nadal, el cinema animat ocupa un lloc més discret

Sei­xanta mili­ons d'espec­ta­dors en 42 països. No estem par­lant d'una super­pro­ducció de Hollywood, sinó del gran èxit del tea­tre musi­cal Les misérables, creat per Alain Bou­blil i Claude-Mic­hel Schönberg a par­tir de la novel·la de Vic­tor Hugo. Estre­nat el 1980 a París, s'ha traduït a 21 idi­o­mes i ha tri­om­fat als grans esce­na­ris d'arreu del món, començant per Bro­adway i el West End.

Por­tar al cinema aquesta emo­tiva història ambi­en­tada a la França del segle XIX, sobre l'amor, la mort, el sacri­fici, les injustícies soci­als i la redempció, reque­ria una pro­ducció d'alta volada. Demà arriba als cine­mes d'arreu del món l'espe­rada adap­tació que ha sig­nat Tom Hoo­per (el direc­tor d'El dis­curs del rei), amb Hugh Jack­man, Rus­sell Crowe i Anne Hat­haway al cap­da­vant del repar­ti­ment. És, sens dubte, la gran nove­tat cine­ma­togràfica d'aques­tes fes­tes, que haurà de com­pe­tir a les sales amb El hòbbit: un viatge ines­pe­rat, en car­tell des de fa deu dies i amb unes xifres de recap­tació ver­ti­gi­no­ses.

El musi­cal és un gènere con­reat només esporàdica­ment a Hollywood, però hi ha hagut èxits com ara Chi­cago (sis Oscar el 2002), i de tant en tant els estu­dis apos­ten per una gran pro­ducció. Tom Hoo­per ha fet una aposta arris­cada amb aquest film: com al musi­cal, no hi ha diàlegs par­lats, els 157 minuts de la pel·lícula són can­tats per un repar­ti­ment que, a més de les estre­lles esmen­ta­des (Jack­man, Crowe i Hat­haway), ha tin­gut Amanda Sey­fried, Sacha Baron Cohen, Helena Bon­ham Car­ter...

Los mise­ra­bles té com a eix cen­tral les dis­pu­tes entre Jean Val­jean (Hugh Jack­man), que ha patit una injusta con­demna de 19 anys de tre­balls forçats, i Javert (Rus­sell Crowe), l'ofi­cial que el posa en lli­be­rat con­di­ci­o­nal. Val­jean des­co­brirà que, tot i la injustícia de què és víctima, està con­si­de­rat un pària per la soci­e­tat i haurà de llui­tar per tenir una vida digna, igual que molts altres mise­ra­bles.

Los mise­ra­bles impri­meix un to èpic, retra­tat amb una foto­gra­fia tene­brosa, a les con­vul­si­ons soci­als i polítiques de França entre els anys 1815 i 1832. Un gran retaule sobre el qual Tom Hoo­per per­fila tota una sèrie de con­flic­tes i dra­mes per­so­nals. No aban­dona mai el llen­guatge del musi­cal, però no uti­litza la dansa i la core­o­gra­fia, sinó la inter­pre­tació rea­lista (accep­tant la con­venció que can­ten en lloc de par­lar). De moment, la crítica dels EUA ha rebut la pro­posta amb una certa divisió i sense un excés d'entu­si­asme.

Com­pe­tir amb hòbbits

Los mise­ra­bles té una com­petència addi­ci­o­nal als Estats Units en el dar­rer film de Spi­el­berg, Lin­coln, que tri­omfa ara mateix i és favo­rita als Glo­bus d'Or amb set nomi­na­ci­ons (el film de Hoo­per aspira a qua­tre glo­bus). A casa nos­tra, mer­cat domi­nat com sem­pre pel cinema de Hollywood, tindrà de prin­ci­pal rival (com a tot arreu) El hòbbit. El retorn de Peter Jack­son a la Terra Mit­jana tam­poc ha con­vençut gaire la crítica, però arrasa a la taqui­lla: 222 mili­ons de dòlars arreu del món.

El cinema ani­mat, en canvi, tan habi­tual a les sales per fes­tes, no viu una bona anyada. Pixar va gas­tar l'arti­lle­ria pesant a l'estiu, i l'aposta de Dre­amworks per Nadal, L'ori­gen dels guar­di­ans, ha tin­gut resul­tats comer­ci­als dis­crets. De poc ha ser­vit que hi apa­regués el Pare Noel, entre altres per­so­nat­ges de l'ima­gi­nari infan­til. ¡Rompe Ralph! (Dis­ney), ins­pi­rat en els vide­o­jocs, i El alu­ci­nante mundo de Nor­man, una història de zom­bis per a tots els públics, tam­poc arri­ben amb grans xifres.

Pro­duc­ci­ons cata­la­nes

Una ullada al rànquing de taqui­lla esta­tal per­met veure que encara hi ha ins­tal·lat a la part alta Lo impo­si­ble, de J.A. Bayona, i La vida de Pi, d'Ang Lee. Dos èxits de llarg recor­re­gut (sobre­tot el pri­mer, amb prop de sis mili­ons d'espec­ta­dors) que encara atra­uen públic a les sales.

Tres pro­duc­ci­ons cata­la­nes més s'han fet un lloc sig­ni­fi­ca­tiu entre l'oferta de cinema nord-ame­ricà: El bosc, adap­tació d'un conte d'Albert Sánchez Piñol (que tri­omfa a les lli­bre­ries amb Vic­tus); Una pis­tola en cada mano, de Cesc Gay, que es va estre­nar només amb 60 còpies a tot l'Estat (El hòbbit ho va fer amb 814), però que fun­ci­ona molt bé (segu­ra­ment gràcies al boca-ore­lla i les xar­xes soci­als), i El cuerpo, la pel·lícula que va inau­gu­rar Sit­ges, un thri­ller de sus­pens del direc­tor novell Oriol Paulo amb Belén Rueda, José Coro­nado i Hugo Silva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.