Grimègies?

L'últim espec­ta­cle de l'incan­sa­ble Jaume Mateu, àlies Tor­tell Pol­trona, és una pro­posta molt par­ti­cu­lar. Par­ti­cu­lar perquè hi tre­ba­lla sol, perquè ho fa dalt d'un esce­nari (al circ hi ha pis­tes i no solen ser ele­va­des, sinó més aviat a peu pla) i també perquè tracta de la mort. La d'un pallasso. L'ope­ració ateny un nou grau en l'escala del doc­tor Insòlit amb el títol, for­mat per una paraula ben pecu­liar. Molts l'havíem sen­tida, però molt pocs l'havien vista mai impresa. La meva àvia em deia que jo feia hirimèhies (amb les dues hacs ben aspi­ra­des) cada cop que l'ata­ba­lava amb fes­tes i afa­lacs, de petit, per dema­nar-li alguna cosa. Em consta que en Tor­tell va inves­ti­gar-ne la gra­fia abans de posar-la al cap­da­vant del seu espec­ta­cle i que final­ment va optar per la solució amb l'elisió de la vocal esba­ravàtica i les ges per no vio­len­tar exces­si­va­ment la gra­fia.

Sem­bla que és una paraula inven­tada pel pin­tor Isi­dre Nonell fa més de cent anys. Ini­ci­al­ment, la grimègia (també escrita grimèjia), tenia unes con­no­ta­ci­ons més adul­tes, de caire sexual. Al·ludia a les dis­bau­xes, vaja. La popu­la­ri­tat de l'expressió n'amo­rosí el sen­tit i va aca­bar rela­ci­o­nada amb qual­se­vol mena de conya o de festa.

En Tor­tell Pol­trona és l'únic rei que accep­ta­rem. El rei de les grimègies.