El jo i la màscara

A Jordi Julià se li podria apli­car la fórmula foi­xi­ana de l'inves­ti­ga­dor en poe­sia. Perquè no deixa mai de ten­sar el dis­curs, de pro­var noves for­mes i empro­var-se nous ver­sos. A la seva gai­rebé insul­tant habi­li­tat tècnica, cal sumar-hi la pro­posta teòrica –si se'm per­met l'ampul·losi­tat de l'expressió– que pre­senta en molts dels seus títols. En aquest que comento, posem per cas. Per mitjà del record –gai­rebé remi­niscència platònica– de tants poe­mes cèlebres, d'autors d'aquí i de fora (i el títol, per això, no deixa de tenir un com­po­nent irònic: Julià els ha paït tan bé, que són molt més gent fami­liar que no foras­tera), el poeta rees­criu i home­natja, i, sobre­tot, es fabrica una màscara que s'adapta molt bé a les seves actu­als neces­si­tats expres­si­ves. “No sóc cap cava­ller, sinó un modest julià, / mer­ca­der a la menuda de parau­les d'uns altres / de qui mira d'apren­dre”, escriu en una com­po­sició cer­ta­ment molt juli­a­nista, que recorda Andrés Estellés.

El poeta en diu escriure a la con­tra, que no és pas una manera d'escriure con­tra algú (Wordsworth, Ovidi, Mar­ga­rit, Frost, Pavese, Brossa, Mon­tale, Ver­da­guer...), sinó més aviat al con­trari: és una manera de posar-se al cos­tat d'algú per imi­tar-ne el to, allò tan difícil de defi­nir, i, amb unes parau­les sem­blants, expres­sar unes altres coses. I així, l'art de per­dre de la Bis­hop mereix un excel·lent poema mun­tat amb els pre­tex­tos fer­ris d'un car­gol i una feme­lla (se'n desprèn, és clar, la lec­tura de la relació entre dos amants afer­ris­sats). O la capsa de llu­mins d'un poema de Par­ce­ri­sas aquí ser­veix per fer un foc nou.

En aquest nodrit ves­ti­dor ple de dis­fres­ses i de màsca­res, hi ha, com és habi­tual en Jordi Julià, una estruc­tura pro­funda den­sa­ment inter­tex­tual. Hi ha iro­nia (vegeu el poema dedi­cat a Màrius Sam­pere) i una enorme savi­esa literària. Diria que el poeta s'amaga dar­rere totes aques­tes màsca­res (la del Yeats de madu­resa, la del sen­sual Blai Bonet de les imat­ges cris­tològiques, la patètica –de tan intensa– de Vinyoli...) per mos­trar-se d'una altra manera. Una manera més sub­til, que diu coses autènti­ques i inex­tri­ca­ble­ment per­so­nals com si les digués un altre.