cultura

I després de Tàpies, què?

L'artista informalista va morir dimecres vinent farà un any. Ara, Catalunya ha de reorganitzar la seva cosmologia artística, més gran i plural del que no es pensa

En l'art no hi ha
un ‘star system' d'incidència popular com en el teatre, el cinema i la literatura
Amb la mort
de Tàpies, va morir una manera d'establir jerarquies en
l'art català

La mort d'Antoni Tàpies, farà un any aquest dime­cres, no només va repre­sen­tar la pèrdua d'un artista d'una altura poc cor­rent; també, la des­a­pa­rició d'una imatge totèmica que enal­tia inter­na­ci­o­nal­ment l'orgull artístic català. Però aquest enlai­ra­ment tan gran, a tocar dels núvols, també ha produït una gran ombra que ha difu­mi­nat el mapa cre­a­tiu català.

En l'uni­vers de les arts visu­als cata­la­nes, el salt de popu­la­ri­tat entre Tàpies i la segona línia cre­a­tiva va ser molt gran en vida del cre­a­dor, amb artis­tes com ara Albert Ràfols-Casa­mada, Joan Hernàndez Pijuan i Josep Gui­no­vart i els seus pro­pis com­panys de Dau al Set com ara Joan Brossa i Modest Cui­xart. Però morts els seus suc­ces­sors natu­rals abans que el mateix Tàpies, l'abisme s'ha fet més pro­fund amb els artis­tes actu­als per aquesta visió pira­mi­dal i mono­te­ista que solem tenir els cata­lans envers els nos­tres cre­a­dors, espe­ci­al­ment en el món de l'art.

Cata­lu­nya és terra d'artis­tes, però es carac­te­ritza, para­do­xal­ment, perquè aquest fet es des­co­neix a peu de car­rer. No tenim un star sys­tem d'incidència popu­lar com ja suc­ce­eix en el món del tea­tre, del cinema, i fins i tot la lite­ra­tura. Espe­rem l'arri­bada d'un nou Tàpies, però el redemp­tor no arri­barà. L'esde­ve­ni­dor de l'art implica l'entro­nit­zació democràtica d'un gra­pat d'artis­tes d'alta volada i que fa molts anys que fan car­rera. Reconèixer-los en la seva diver­si­tat seria un signe de la plu­ra­li­tat artística que fa un país gran i com a refe­rent de les següents gene­ra­ci­ons. Encara que sigui per matar el pare.

La relació de Cata­lu­nya amb els seus artis­tes és anòmala. Com és que els artis­tes cata­lans que han tin­gut retros­pec­ti­ves o expo­si­ci­ons d'importància al Macba (Car­los Pazos, Ignasi Aballí, Pep Agut...) o en altres ins­ti­tu­ci­ons (Alfons Bor­rell al Tecla Sala, Toni Catany al MNAC...) no tenen un reco­nei­xe­ment popu­lar més gran? En un país nor­ma­lit­zat, qual­se­vol artista que passa pel seu prin­ci­pal museu d'art con­tem­po­rani agafa un pres­tigi i una difusió que no s'han donat a Cata­lu­nya quan un artista exposa al Macba. Només un artista com el mallorquí Miquel Bar­celó, omni­pre­sent en els mit­jans de comu­ni­cació, arros­sega el públic gene­ral i incre­menta les tan anhe­la­des xifres d'assistència als cen­tres d'art. En els últims anys, per bé que amb comp­ta­go­tes, s'han recu­pe­rat noms fona­men­tals en l'art català dels últims 40 anys: Benet Ros­sell, Pere­jaume, Joan Rabas­call, Àngels Ribé, Pere Noguera, Eugènia Bal­cells... Però encara que­den noms tan fona­men­tals com ara Antoni Llena, Fre­de­ric Amat i Fran­cesc Abad, i talents per rei­vin­di­car amb més força com ara Vicenç Via­plana, Joa­quim Chancho i Sergi Agui­lar, que no han tin­gut fins ara una gran retros­pec­tiva amb tots els ets i uts.

Que l'esforç que les ins­ti­tu­ci­ons han fet fins ara per donar a conèixer aques­tes gene­ra­ci­ons d'artis­tes cata­lans no hagi reei­xit en el públic gene­ral depèn de fac­tors més extra­artístics que una altra cosa. L'ori­gen d'aquesta des­a­fecció ja es troba en les esco­les i en la falta d'una for­mació humanística i artística. També hem de tenir en compte un altre fac­tor que no hi ajuda gaire: la falta d'un mer­cat artístic ferm, que la crisi econòmica ha aca­bat de rema­tar. Tot ple­gat pro­voca un pano­rama en què la xarxa entre ins­ti­tu­ci­ons, artis­tes, el sis­tema edu­ca­tiu i el mer­cat artístic està abso­lu­ta­ment des­con­nec­tada.

La plu­ra­li­tat dels grans artis­tes cata­lans és tan ampla com la mateixa diver­si­tat de dis­ci­pli­nes i tendències de l'art con­tem­po­rani. Una vari­e­tat que encara eixam­plen més les noves gene­ra­ci­ons de cre­a­dors: el tàndem Bestué-Vives com a des­cen­dents de la millor tra­dició de l'art con­cep­tual català, Car­les Con­gost en el ter­reny de la vide­o­cre­ació, Jordi Fulla i Gino Rubert en el camp de la pin­tura, i Jordi Alca­raz amb un art en la fron­tera de diver­sos mit­jans.

Fins a quin a punt té sen­tit esta­blir un cànon o star sys­tem de l'art català actual? Amb la mort de Tàpies, també va morir una manera deter­mi­nada d'esta­blir jerar­quies en l'art català, que pro­ve­nia, sens dubte, de la con­tundència de noms pro­pis com ara Antoni Gaudí, Sal­va­dor Dalí, Joan Miró i el mateix Tàpies al llarg del segle XX. Amb la post­mo­der­ni­tat i la glo­ba­lit­zació es va aca­bar una manera, segu­ra­ment par­cial, de veure el món de l'art, segu­ra­ment molt més diversa i rica que les visi­ons acadèmiques que impe­ra­ven fins ara.

Un any després de la des­a­pa­rició de Tàpies, caldrà veure si la des­a­fecció que hi havia en vida del pin­tor entre el públic gene­ral i la seva obra con­ti­nuarà. Veu­rem cues a la porta del MNAC per entrar a l'expo­sició de Tàpies, que pre­pa­ren con­jun­ta­ment la Fun­dació i el Museu de Montjuïc, com si hi hagués una mos­tra de Soro­lla?

Antoni Llena (Barcelona, 1943)

Una obra poètica que s'aguanta per fils

El crític Cirici Pellicer va descobrir Llena quan era caputxí. De manera intuïtiva, Llena estava fent una obra fràgil i pobra. Pintor i escultor, la seva és una obra silenciosa, aguantada per fils, que funciona tan bé en petit format com en gran, com en el cas de les seves escultures a Barcelona, David i Goliat i el Monument als castellers.

Antoni Miralda (Terrassa, 1942)

L'alimentació és art

Miralda és el rei de l'acció a gran escala. El seu nom quedarà associat per sempre a les espectaculars accions del casament entre el monument a Colom i l'estàtua de la Llibertat. Però el seu projecte més ambiciós és el Food Culture Museum, una impressionant recopilació de costums alimentaris en l'àmbit global, que darrere el seu aspecte festiu, amaga un agut component crític.

Eduard Arranz Bravo (Barcelona, 1941)

Intensitat pictòrica

Eduard Arranz Bravo és un clar cas de com un artista català, tot i tenir una fundació pròpia a l'Hospitalet de Llobregat, passa a ser només passat quan el seu present és d'una vitalitat punyent en països com ara Alemanya i els Estats Units. Practica una pintura intensa i carregada d'interrogats vitals. La seva visualització popular és el mural pop de la fàbrica Tipel (1971) realitzat amb Bartolozzi.

Eulàlia Valldosera (Vilafranca del Penedès, 1963)

La dona i les seves presons

És impossible no corprendre's
amb l'obra suggestiva i subtil
(performances, fotografies, vídeos, instal·lacions...) d'aquesta creadora fidel a uns temes que pivoten al voltant de la identitat de la dona i el seu rol submís. Treball femení, no pas feminista (de fet, incomoda les feministes), que invoca la forta dependència de les persones respecte als objectes quotidians i domèstics.

Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948)

L'amic dels poetes i de la poesia

Amic dels poetes i amb veu poètica pròpia, als anys setanta molts van veure en ell la gran esperança de la pintura catalana contemporània, la promesa més sòlida i el recanvi més consistent de Tàpies. Ell va fer, i continua fent, el seu camí personal amb l'anhel d'evocar les nocions que afecten tots els humans i la seva tragèdia: el pas del temps, la degradació i la mort.

Frederic Amat (Barcelona, 1952)

Un polifacètic apassionat

Seguint la tradició més pura dels pintors del segle XX, però interessat en tot allò nou, Frederic Amat té una mirada intensa i apassionada cap a la cultura i la vida, que el converteix en un dels artistes més polifacètics del moment.
Amat és pintor, ceramista,
escenògraf, il·lustrador,
fotògraf i també un cineasta que ha posat imatges amb mestria a guions de Lorca i Brossa.

Evru (Barcelona, 1946)

Creador d'un estat propi

Nascut com a Albert Porta i després anomenat Zush, Evru és un dels artistes més singulars de l'actual panorama de l'art. D'imaginació portentosa, Evru, dibuixant virtuós però pioner en l'ús de les noves tecnologies, és autor d'un món totalment propi, poblat d'estranys habitants, entre simpàtics i inquietants. Ara pot presumir d'haver creat un estat propi abans que ho fessin altres.

Francesc Torres (Barcelona, 1948)

Al costat dels febles

És un combatent de les causes rebels de la memòria històrica, es diguin fosses comunes de la Guerra Civil o ruïnes i deixalles dels atemptats de l'11-S. Ah, sí, un altre geni català que ha trobat la bona estrella a Nova York des que s'hi va establir, als anys setanta. Radical d'esquerres, representarà Catalunya en la pròxima Biennal de Venècia. Hi durà un projecte sobre els aturats.

Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955)

Atenció! La fotografia té trampa

No es cansa de dir-ho: la fotografia no és la veritat. Ens costa d'admetre-ho fins que les seves obres ens revelen que n'hi pot haver tantes, de trampes i d'enganys, que val més tenir una actitud prudent abans de creure'ns una fotografia. En el nostre món, afartat d'imatges, el compromís d'aquest artista amb la mirada crítica de les persones és del tot reconfortant.

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957)

Un tot terreny amb tocs de genialitat

La personalitat de Perejaume té tocs de genialitat. Hereu de l'esperit de Foix i de Miró, en el sentit de tenir en compte la tradició del país dins d'una profunda modernitat, Perejaume és un tot terreny: pintor virtuós, performer caminador obstinat, videoartista que fa d'enllaç entre allò visual i allò dit o escrit, escriptor sense concessions...

Antoni Muntadas (Barcelona, 1942)

Un delator dels sistemes de poder

Després d'enfrontar-se al pare –Tàpies es va acarnissar amb el Grup de Treball, d'on ell prové–, va ser un visionari del potencial de les noves tecnologies aliades amb l'art. És clar que es trobava en el lloc precís: Nova York, als anys setanta, on encara viu. La seva obra delata els sistemes de poder. I al públic li demana un esforç perquè connecti amb el seu missatge.

Jaume Plensa (Barcelona, 1955)

De la bellesa reclosa en el món interior

L'artista català amb més renom internacional –les seves icòniques escultures llueixen en les principals ciutats del món– no té vida activa a Barcelona. “Aquí no venc”, es queixa aquest rastrejador de la bellesa reclosa en el món interior. Ell i la seva obra han crescut a l'estranger. Admira Tàpies, però té clar què els diferencia: “Jo sóc molt emocional; ell era molt cerebral.”

Eugènia Balcells (Barcelona, 1942)

Llum, color i ciència

Eugènia Balcells va ser una de les artistes que van formar part del grup de conceptuals als anys setanta. Una de les seves obres més conegudes va ser Supermercat (1976), en què acumulava en una paret petits objectes quotidians. La preocupació de Balcells, ara per ara, és, però, l'estudi de la llum i el color, en grans instal·lacions que uneixen ciència, art i espiritualitat. Bellesa pura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.