Orient, Occident

Hi ha, en la poe­sia de Jordi Pàmias, una línia impor­tant, ferma, que, d'una manera o altra, més pri­mor­di­al­ment o super­fi­cial, sem­pre sol apun­tar en cada un dels seus lli­bres: el que en podríem dir el sen­ti­ment religiós. Aquest bell i des­crip­tiu Al cor del món no és una excepció.

Fruit líric de dos viat­ges (d'una banda, a Tur­quia; de l'altra, a la ciu­tat de Praga), l'obra mos­tra, en el seu doble eix, també una doble visió. La part que té com a pre­text les ter­res de Capadòcia i la ciu­tat d'Istan­bul, plena d'ele­ments diver­sos (gai­rebé sem­bla un catàleg turístic, un basar nar­ra­tiu), ens fa pen­sar en un populós des­ple­ga­ment de vida, però també en un sen­ti­ment arre­lat de la pie­tat popu­lar i en l'exer­cici quo­tidià de la fe (“el fer­vor islàmic posa a prova / la nos­tra vella indi­ferència”). No són, aquests que he trans­crit, ni de lluny els únics ver­sos que es pla­nyen d'aquesta “nos­tra vella indi­ferència”. En un altre poema, lle­gim sobre l'“euro­peu rao­na­dor, fei­xuc”, i, més enllà, el poeta ens adver­teix que l'“home occi­den­tal [es mos­tra] obli­dadís del mis­teri”. Sens dubte, en aquesta pri­mera secció, més llarga, hi pren molt de pro­ta­go­nisme el que el poeta Xavier Macià, en el seu pròleg, ano­mena la neces­si­tat de cele­bració de la poe­sia de Pàmias.

La segona part, nas­cuda de les impres­si­ons del viatge a Praga, és dife­rent i fins i tot té ele­ments encon­trats res­pecte de la pri­mera. Aquí se'ns hi fa molt pre­sent l'hor­ror de la Segona Gran Guerra i la pet­jada de l'Holo­caust. Si en la pri­mera part es recor­dava, entre altres per­so­nat­ges, el poeta Rumi, en aquesta Kafka hi pas­seja el seu des­con­cert pre­mo­ni­tori. La mort sem­bla sot­jar-nos dar­rere cada cosa. Hi ha poe­mes molt bells, com el kavafià Cas­tell o La plaça vella, en què retro­bem, intacta, la fonda veu del poeta de Guis­sona.