Crims.cat 2.0

La tanda

—L'últim?

—Què has fet ja?

És la pre­gunta del milió de dòlars.

—Res.

La pre­gunta retòrica que li fa la seva dona, quan alguna cosa no surt exac­ta­ment com ella havia pre­vist. I ella sem­pre ho té tot pre­vist.

—Res??

O gai­rebé...

—Lla­vors, pots dir-me per què collons has tri­gat dues hores i mitja per anar a bus­car un parell de coses a l'híper??

Nor­mal­ment, ell accepta i s'empassa obe­di­ent les esbron­ca­des de la seva dona amb estoïcisme.

—A veure si ho ende­vino: has per­dut la llista que t'he fet?

Nor­mal­ment, sí.

—T'han pas­sat al davant?

Però avui no.

—Ho sabia! Mira que n'ets d'inútil... És que no et puc dei­xar anar sol enlloc!

Avui, no té cap ganes d'aguan­tar-li el reguit­zell d'adjec­tius deni­grants de cos­tum.

—I fal­ten les taron­ges.

Avui, se li ha ben aca­bat la paciència.

—Doncs, hi vas tu a bus­car-les! —res­pon, molt con­vençut.

Però ella no acaba d'enten­dre aquest canvi tan radi­cal.

—Per-do-na...? —s'exclama.

I ell, mirant-se-la des­a­fi­ant, afe­geix de forma rotunda:

—No: no et per­dono.

De totes les sur­res, bufes i bolets de la seva infan­tesa, recorda que els més dolo­ro­sos eren els cla­te­llots de l'àvia. Per ines­pe­rats i perquè era sor­pre­nent que un cos tant menut i esqui­fit, pogués pro­jec­tar aque­lla força des­co­mu­nal. La força sufi­ci­ent com per, en una ocasió, estam­par-lo de mor­ros con­tra un llo­barro a la pei­xa­te­ria del mer­cat.

—Quants cops t'ho hauré de dir, eh? Si pre­gun­ten qui és l'últim, tu has de res­pon­dre ser­vi­dor. Ser-vi-dor! Així es dóna la tanda! D'acord?

Pot­ser per això rao­nava que, si tingués fills, mai no els posa­ria la mà al damunt. Mai. I no perquè fos un hippy paci­fista o un gamarús incapaç de matar una mosca, com el mote­java la seva sogra, sinó perquè sabia per­fec­ta­ment el pa que s'hi dóna. Llàstima que la Marta no volgués tenir cri­a­tu­res. A ell, que era el petit de vuit ger­mans, tots nois, li encan­tava la quit­xa­lla. L'hau­ria fet tan feliç tenir una nena...

—Si no hagués estat per la maleïda vella dels collons, ja seria a casa fa estona... —remuga.

Posa els llums d'emergència, un ins­tant, per avi­sar als con­duc­tors que vénen dar­rere seu. La fila de cot­xes s'estén al llarg de tres quilòmetres; pre­ci­sa­ment els tres quilòmetres que el sepa­ren de la sor­tida que el duu a casa. Ho anun­cien els senyals inter­mi­tents de l'auto­via, a tort i a dret. Això i que cal pren­dre paciència, vigi­lar la distància de segu­re­tat, con­duir amb pre­caució, etcètera. Encara que a ell li sem­bla lle­gir-hi altres coses: pusil·lànime, beneit, inútil, idi­ota... Pot­ser perquè sap que allò és el que li espera quan arribi a casa després de l'embús.

Quan era petit sovint anava a com­prar amb la mare i ella el dei­xava en una parada del mer­cat per guar­dar-li la tanda men­tre se n'anava a una altra. I ell, sol entre adults als qui no arri­bava a les aixe­lles, patia com un con­dem­nat a mort en ple compte enrere cap a la forca; patia perquè no li fes­sin el buit a l'hora de donar la tanda i patia, encara més, per si la mare no hi era quan fos el seu torn.

—A qui li toca, ara? —deia el car­nis­ser o la pei­xa­tera.

I ella sem­pre apa­rei­xia just a temps per sal­var-lo.

—A nosal­tres! —excla­mava alleu­ge­rit en veure-la arri­bar.

O gai­rebé...

—A mi —deia ella, igno­rant-lo.

Això quan no arri­bava tard i el cul­pava per per­dre-li el torn, és clar.

Men­tre s'allu­nya a tot gas del pàrquing, pro­cura no mirar enrere. Obre els ulls ben oberts i s'aferra al volant. Ignora el rebom­bori que va for­mant-se entre els vehi­cles apar­cats, just on ell tenia el seu. Es con­cen­tra només en con­duir: en les línies, els semàfors, les indi­ca­ci­ons per aga­far l'auto­via. I, sobre­tot, en no mirar enrere; com si tingués por de con­ver­tir-se en una estàtua de sal. Pels retro­vi­sors, però, sense voler, veu de reüll a algu­nes per­so­nes que l'escri­das­sen con­ver­tir-se en ombres, després en punts i, a la fi, des­a­parèixer. El que no des­a­pa­reix, en canvi, és la imatge de les taron­ges rodo­lant pel terra de ciment gris...

—Què posa­rem?

La depen­denta se'l mirava expec­tant, amb el seu som­riure estàndard.

—Mmm... no ho sé...

Feia un quart d'hora, la Marta havia dit que tor­nava de seguida, que només anava a bus­car un paquet de cere­als.

—Doncs, què?

Va mirar, com sem­pre feia, a un cos­tat i a l'altre. Una munió de dones l'envol­ta­ven, mirant-lo fixa­ment, però ni ras­tre de la seva.

—Un moment... ara ve la meva dona...

Era un dis­sabte qual­se­vol al super­mer­cat, tret només que hi havia una de les noies rere el mos­tra­dor de la xar­cu­te­ria, i que sem­blava que totes les cli­en­tes tenien molta

pressa.

—Ho sento, però hi ha gent espe­rant.

Una suor freda va sac­se­jar-lo de cap a peus.

—La meva dona és a punt de venir... —implo­rava.

Sen­tia el des­deny de les mes­tres­ses de casa que ana­ven rere seu, cla­vant-se-li a l'esquena com estocs al llom d'un toro.

—Sis­plau...

El seu pit­jor mal­son es feia rea­li­tat i, tot d'una, va encon­gir-se dins la roba d'adult per trans­for­mar-se en aquell mar­rec inde­fens a qui li tre­mo­lava la veu en donar la tanda.

—El següent? —va excla­mar la xar­cu­tera.

Lla­vors, just quan la noia començava ja a aten­dre a la senyora a qui havia donat la tanda, va aparèixer la Marta. I amb una mirada en va tenir prou per humi­liar-lo.

Ins­pira i exhala a fons. Un suau plu­gim embruta els vidres. Clava el peu a l'acce­le­ra­dor i enfila deci­dit el camí de casa. No tem el que li espera. Al cap d'uns minuts, comença a ploure a bots i bar­rals. Puja el vidre de la fines­tra. A l'altra banda de la mit­jana, passa una ambulància que va a tota velo­ci­tat amb les sire­nes en marxa. Sem­pre que en veu alguna se li posa la pell de gallina. Pensa que algú, en algun lloc està espe­rant-la, llui­tant entre la vida i la mort... Engega la ràdio. El parte mete­o­rològic anun­cia xàfecs tor­ren­ci­als.

—Per­doni, però jo hi era abans, eh?

Aque­lla era la frase que sem­pre dei­xava anar, quan alguna espa­vi­lada pre­te­nia pas­sar-li al davant. La mateixa frase que havia sen­tit a dir tan­tes vega­des a la seva àvia, a la mare i fins i tot a la seva dona, amb resul­tats d'allò més satis­fac­to­ris. Malau­ra­da­ment, quan la deia ell, no produïa el mateix efecte.

—A mi m'ha donat la tanda aque­lla senyora.

—D'acord, però aque­lla senyora anava dar­rere meu...

—I lla­vors, com és que ja l'han des­pat­xat?

Un asfi­xi­ant sen­ti­ment de impotència li pujava coll amunt, dei­xant-lo sense veu.

—Jo... Jo...

Sense veu i sense el coratge per rei­vin­di­car el seu torn.

Almenys, fins que la depen­denta no decidís com­pa­dir-se d'ell, un cop atesa la senyora en qüestió, és clar.

—Què neces­sita? —va pre­gun­tar la frui­tera.

Ell, repas­sant la llista que la Marta li havia donat, va lle­gir en veu alta el pri­mer con­cepte:

—Pebrots.

I lla­vors, totes les dones al seu vol­tant, cli­en­tes i vene­do­res, van escla­fir a riure.

—L'últim? —ha pre­gun­tat la senyora dels cabells blancs, feia una estona.

Estava dis­tret, més pen­dent de la cua de la parada del cos­tat, que no pas de la seva. Anava tant de bòlit, que havia fet el que només feien pro­fes­si­o­nals com la seva àvia: aga­far tanda a dues boti­gues alhora. Però ell no era capaç de man­te­nir l'atenció repar­tida en totes dues.

—L'últim? —ha insis­tit.

I com no es pro­nun­ci­ava, algú altre ha con­tes­tat en lloc seu.

—Tran­quil: només vull un quilo de taron­ges —s'ha excu­sat la dona, men­tre li pas­sava al davant.

Però mal­grat que fos només una ino­fen­siva vella, gepe­ruda i ves­tida de dol, alguna cosa s'ha des­per­tat dins seu. Una cosa pri­mi­tiva i vis­ce­ral, que dor­mia des de feia molts anys, a l'espera del moment idoni per ven­jar-se. I ha hagut de repri­mir les ganes d'esca­nyar-la allí mateix, davant de tot­hom.

A corre-cuita, posa les bos­ses al male­ter, de qual­se­vol manera, i s'afa­nya a pujar al cotxe per sor­tir esco­pe­te­jat cap a casa. Entre unes coses i altres, ja són quarts de dues.

—La meva dona em matarà —es repe­teix—. La meva dona em matarà...

Posa la clau al con­tacte, engega el motor i, sense cap mira­ment, fa marxa enrere. Fins que sent un cop. Lla­vors sí que mira. I el que veu és aque­lla senyora dels cabells blancs, renyant-lo feta una fúria, perquè li ha tren­cat la bossa de taron­ges i aques­tes rodo­len per terra cap a sota els cot­xes.

—Com se li acut pas­sar per dar­rere d'un vehi­cle que està mani­o­brant?! —remuga ell bai­xant el vidre de la fines­tra.

—Però que no m'has vist, pallús? —exclama la molt geniüda.

—Jo... jo... —bal­bu­ceja a punt de per­dre els papers.

I lla­vors els perd.

Com en una première exclu­siva de Cinexín men­tal, les dones més relle­vants seva­des­fi­len dins el seu cap: l'àvia, la mare, aquell amor platònic d'EGB, la pri­mera i l'última nòvia, la dona amb qui va casar-se i, final­ment, la vella cor­se­cada que té ara mateix a un pam del para-xocs del dar­rere. Totes insul­tant-lo en Dolby Sur­round, dia rere dia, any rere any. I, de sobte, per fi, s'adona que ja n'hi ha prou. Que n'està fart...

Ara li toca a ell.

Així que torna a posar la marxa enrere i prem el gas a fons, una vegada i una altra, fins que la cre­pi­tació sota les rodes es con­ver­teix en silenci.

Ales­ho­res, sos­pira alleu­ge­rit.

—Dones...! —remuga, posant pri­mera.