Cinema Critica

CRÍTICA

Imma Merino

En una fascinant obscuritat

Fa un temps va dir-se que la influència de Mic­he­lan­gelo Anto­ni­oni, havent-se fet per­cep­ti­ble en tants cine­as­tes euro­peus, s'havia des­plaçat cap al món asiàtic. Tan­ma­teix, entre Ori­ent i Occi­dent, en un lloc fron­te­rer com Tur­quia, Nuri Bilge Cey­lan va afir­mant-se com un dels grans mes­tres del cinema con­tem­po­rani sota la influència d'Anto­ni­oni. També la de Tarkovski, mal­grat que el mateix direc­tor turc en fes iro­nia a Llunyà, film sobre homes soli­ta­ris en una Istan­bul hiver­nal que va cata­pul­tar-lo el 2002 a Canes, si bé tres anys abans, amb Núvols de maig, ja havia reve­lat la seva potència visual a través d'un exer­cici pròxim a l'auto­ficció en què un cine­asta torna al seu lloc d'ori­gen i retroba el pare en un moment en què aquest s'enfronta a un decret esta­tal que imposa la tala dels arbres que ha plan­tat. Com també s'apunta a la seva impres­si­o­nant última pel·lícula, Érase una vez en Ana­to­lia, la tensió entre la burocràcia i la vida no és ali­ena al cine­asta. En tot cas, l'alter­nança entre els pai­sat­ges urbans i els parat­ges natu­rals, entre els inte­ri­ors i els exte­ri­ors, es fa pre­sent en la resta de la fil­mo­gra­fia de Cey­lan, que també comprèn Els cli­mes (2006), sobre una crisi de pare­lla i exis­ten­cial, i Tres monos (2008), que relata la des­trucció d'una família que es cor­romp amb les seves men­ti­des.

Mes­tre en els plans de llarga durada

Amb totes aques­tes pel·lícules, el direc­tor turc ha demos­trat el seu mes­tratge en la com­po­sició de plans de llarga durada en què a vega­des, con­for­mant-ne la bellesa, hi pal­pita el mis­teri. Per això s'ha reve­lat com un hereu d'Anto­ni­oni, però Érase una vez en Ana­to­lia encara reforça més el vin­cle amb l'autor de Blow-up perquè les imat­ges no només són rela­ti­ves a la bellesa mis­te­ri­osa del món, sinó a la seva ina­pre­hensió i al fet que hi ha alguna cosa que sem­pre s'escapa i que, per tant, no s'arriba a conèixer. Explo­rant en els límits de la llum o, de fet, cap­bus­sant-nos en l'obs­cu­ri­tat, la pri­mera hora de metratge mos­tra la recerca del cadàver d'un home assas­si­nat en un pai­satge amb turons que sem­blen apa­rent­ment iguals. En la recerca hi par­ti­ci­pen poli­cies, met­ges, fis­cals i fins l'autor de l'assas­si­nat, que diu que no recorda on va enter­rar el cadàver perquè estava bor­ratxo. Seguint aquesta recerca, ens podem sen­tir per­duts, però alhora fas­ci­nats inten­tant veure en els límits del visi­ble.

Un cop des­co­bert el cadàver va escam­pant-se la deso­lació, el dolor i el pes de la culpa sense dra­ma­tit­zació i sense que s'arri­bin a saber les cir­cumstàncies de l'assas­si­nat. Pres­cin­dint de la música, el cine­asta tre­ba­lla els sons (a vega­des la remor llu­nyana d'un cotxe, el xiu­xi­ueig d'uns nens) en el silenci. Les con­ver­ses, sovint a banda dels fets, a vega­des són por­ta­do­res d'una memòria d'un món rural que, en aquesta ocasió, Cey­lan aborda per retra­tar una cul­tura al marge de les for­mes occi­den­tals que domi­nen els seus films ante­ri­ors. Un film excep­ci­o­nal dels nos­tres temps.

Érase una vez en Anatolia
‘Bir zamanlar Anadolu'da' Direcció: Nuri Bilge Ceylan Interpretació: Muhammet Uzuner, Yilmaz Erdogan, Taner Birsel, Ahmet Mumtaz Taylan Gènere: drama País: Turquia-Bòsnia i Hercegovina, 2012


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.